Anem a la mani?

Són dies convulsos de manifestacions, de sortir al carrer o de romandre a casa, en part també demostrant molt. Concentracions i respostes més o menys desafortunades. Més o menys pacífiques, dirigides i silencioses, amb crits muts o engabiats.

Decidim donar veu a la nostra posició, al nostre present i automàticament al futur que esdevé dubtós però, ple de desitjos.

I surts amb la iaia i amb els amics, tots amb la il·lusió i d'esdevenir quelcom però en comunitat, junts però cadascú de casa seva. Amb un aixopluc de serenor i pau. Amb la família, la que t'ha criat i aquella que tu cuides. Però mai hi són tots, alguns ja han marxat i d'altres penses que millor que no es manifestin. Sembla que el carrer no està fet per ells, pels peluts.

Quan podrem restar en pau en l'expressió més sincera a l'espai públic? Quan podrem anar tota la família –humans i no humans- a caminar junts, en la mateixa direcció?

Doncs, perdoneu però jo no puc portar la meva família a aquestes reunions de carrer. No, perquè no saps com han d'esdevenir i per als no humans no preval la resistència pacífica. Aquell primer que volgués fotrem un pal, potser marxaria amb 9 dits a la mà. Per sempre portaré la vergonya com a espècie de veure com ens donem d'hòsties pel pensament. Ara li dius al teu gos que si et tiren a terra, no responguis...

Mai podrem anar tota la família a dir el que pensem al carrer com si fos casa nostra sense que ens esperin amb porres. Mai en un metre quadrat hi ficarem alguna cosa més que 4 persones per comptabilitzar assistents.

Apa, en un metre quadrat entren dues persones i un gos mitjà, pels que ho conten.