Fa un mes els d’Arran van organitzar una festa per celebrar els vint anys de moviment juvenil de l’esquerra independentista a Sant Cugat, una gran efemèride i un molt bon detall per part seva si no tenim present que, de fet, els vint anys també els hem passat els que llavors érem els joves. Llavors, però, no teníem ningú que ens hagués precedit, de qui prendre el relleu, aprendre les coses bones i desaprendre les que l’experiència demostrava que no funcionen. No teníem doncs adults a qui superar, ara ens diuen puretes, per fer-ho millor.
La cosa, dita així, sembla fàcil i, certament, no sé si per la nostra inexperiència, inconsciència o joventut, ho era. La política d’altes instàncies ens quedava llunyana, amb tot, als nostres entre setze i dinou anys ja sabíem clarament el que volíem, volíem canviar el món i començàvem per Sant Cugat. Llavors dúiem el nom de Maulets i fèiem tot tipus de peripècies i actes per transmetre el nostre discurs. Vam organitzar un munt d’actes i accions, xerrades, concerts, recitals, pintades, encartellades, concentracions, manifestacions i fins hi tot vam llogar un local i hi vam fer un casal popular. Anàvem fent sense pensar que tot allò potser algun dia donaria fruits, sense ser conscients que un grup de joves ens recordarien que portàvem vint anys, més del doble de tota la nostra vida, dedicats al mateix objectiu utòpic que llavors ens va fer ajuntar gent diversa i desconeguda. Però no vam ser els únics, aquella va ser una època d’eclosió de tota una generació que ja havia nascut sense el dictador i començava a remenar el cap. Ens acompanyaven al poble, cadascú en el seu àmbit, el CASC, Dissidència Sònica o el Grup de Natura entre d’altres, grups de gent més o menys jove que s’implicava en la vida social i política de Sant Cugat amb el clar objectiu de fer-lo millor.
Vint anys d’anar creant i construint, d’anar creixent, de ser cada cop més, de sumar esforços, idees i energies. Vint anys i... encara no tenim el poble on voldríem que creixessin els nostres fills, vint anys de desenganys, de veure com encara segueixen creant una ciutat elitista on la promoció econòmica i les paraules anglosaxones reben molt més suport per part de l’Ajuntament que no pas la participació o la vida social i cultural.
Han passat vint anys i encara no tenim una sala de concerts, ni un espai polivalent per fer-hi actes sense els costos que suposa adequar el pavelló, ni locals per a entitats, ni casal de joves, ni sala de petit format, ni escola d’arts escèniques, ni participació vinculant, ni una xarxa de carrils bici útil, ni consells de barri eficients, ni habitatges a preus assequibles, ni tantes i tantes coses que crèiem i reivindicàvem. Però tenim un smart street, un busines center, un Trade Center, un Sant Cugat Experience, plans municipals per donar i per vendre i grans zones verdes que són l’enveja de qui ens visita. Però també és cert que han passat vint anys i mirem de fer les coses des de dins l’Ajuntament, que aquells joves que fa dues dècades es reunien als bars clandestinament, que sortien de nit a encartellar per no ser identificats, que s’atrevien a muntar un concert de Lluís Llach sense un duro a la caixa o que omplien sales, places i carrers de públic amb xerrades, concentracions o manifestacions... aquells joves ara fan feina des del ple municipal, i si bé és cert que encara no tenim la ciutat que volem on creixin els nostres fills, encara ens queden molts anys més per revolucionar Sant Cugat, anys... i ganes!