Benvinguts a Sant Cugat
Aquestes últimes setmanes el clima està com tens, la tensió política acapara els altres àmbits i això fa que senti, al meu voltant, que els nervis estan de punta
Tot seguint el meu objectiu saltador, vaig arribar als Quatre Cantons, i vaig atendre respectuosament la lliçó número 1 d’urbanisme, donada per tots aquests pares que aguanten com poden les ganes dels nens de passar el semàfor corrents, intentant ensenyar-los el perill de creuar un carrer que fa corba. Impedint, alhora, que qualsevol persona que sigui conscient de la situació pugui creuar en vermell sense sentir-se culpable de corrompre tota una generació.
El conill (que estranyament ningú més veia) va girar cap a la dreta, passant per davant la benzinera – que per tenir prohibida la venda de begudes alcohòliques a partir de les 23 hores ha augmentat considerablement el meu consum de patates cada cop que surto, penso- i per darrera la parada de bus on, inexplicablement, sempre hi ha un o dos vellets esperant-lo. Calla! En aquell moment arriba el bus i el conill es cola entre les cames d’un dels dos senyors venerables... Pujo i espero que el conductor acabi de saludar els “nous” passatgers per pagar el meu bitllet. Llavors descobreixo el misteri: el bus és un autèntic local de reunió per a tota la gent gran del poble (o ciutat, segons el 48% dels votants al web del Tot), tothom es saluda i es coneix i es deixa lloc quan el bus arriba a les respectives parades: fruiteria, mercat, estació...
Al final arribo davant de casa meva, a la Rambla del Celler, baixo i m’adono que com és dissabte i no plou, el carril bici s’omple de nens i monitors o famílies senceres que surten a fer una volta perfectament equipats amb casc i genolleres i malles i guants... Més avis que observen en algun banc la gent passar. Pujo a casa havent-me oblidat del conill i de tota la situació...real? dubto haver arribat a visualitzar quelcom tan autèntic en cap programa polític.