Em deia l’altre dia un amic que anar en bicicleta s’havia estès per tot arreu. Primer van ser les mountain bykes, bicicletes diferents a les que coneixíem, amb rodes de tacs, una estructura mes sòlida, per anar a la muntanya. Després va revifar la bicicleta de carretera. Només cal anar per l’Arrabassada a qualsevol hora del dia per veure com hi ha qui s’anima a “patir la pujada fins al Tibidabo i gaudir de la baixada a Sant Cugat“ que em deia un conegut.
La bicicleta urbana s’ha convertit en un mitjà de transport per molts. Els ajuntaments s’han preocupat de dotar els ciclistes d’una protecció vers els cotxes i així han sacrificat, en la seva majoria, voreres per instal·lar-hi carrils bici. Aleshores la desprotecció ha passat al vianant que perd el seu espai de seguretat.
Recordo la meva infantesa quan al col·legi, alguns dels meus companys francesos que estaven de trànsit a Barcelona, durant un curs s’havien fet portar del seu país l’anomenat Velo-solex, bicicleta amb motor de benzina que era l’enveja de tots, i quan més tard va aparèixer la famosa Vespino, ja moto amb pedals, tothom tenia clar que havien de circular per la calçada.
Ara la moda és la bicicleta elèctrica, que permet a l’usuari ajudar amb un motor la tracció de les cames apaivagant una part de l’esforç. Segons com es miri, és una semimoto elèctrica que circula però pel carril bici. Encara que diuen que la velocitat màxima és de 25 km/h, ja veurem si els seus usuaris mantenen el mateix respecte vers els vianants que ells mateixos exigeixen vers els cotxes. Almenys, seria exigible.