Castells carregats

Els castells cauen. Aquest fet, que sovint esquivem, no hauria de ser un tabú. Acceptar-ho no implica normalitzar-ho ni restar importància a les caigudes, perquè aquestes deixen sempre alguna ferida, física o emocional. Per això, tot i assumir que formen part del fet casteller, hem de treballar per reduir-les al màxim.

El debat sobre els castells carregats sovint s'ha centrat en castells límit del món casteller: estructures que obren noves fronteres i desafien la tècnica. Però, què passa amb les colles mitjanes o petites? Quin hauria de ser el nostre punt de vista?

Els nostres castells límit són fites que altres colles han assolit amb garanties. Llavors, quina autoexigència hem de tenir? Celebrar un castell carregat no ha estat mai tradició a la nostra colla. Ni tan sols al primer 3 de 9 amb folre vam experimentar un èxtasi col·lectiu, sinó que "tan sols" carregar-lo va deixar una sensació agredolça. Si no ens emociona, per què comptem el castell carregat com un objectiu assolit?

L'aleta és, per a mi, un pas més en el procés d'un castell, com col·locar l'acotxador. És estèticament significativa, però no pot ser un criteri d'èxit per si sol. Sovint comptem com fracàs un intent desmuntat, tot i que pot tenir un gran mèrit tècnic. Hem de reflexionar si la nostra manera de valorar els castells reflecteix el que sentim com a colla.

La meva proposta no és canviar el món casteller, sinó actuar amb coherència amb els nostres valors. Potser seria moment de deixar de comptar els castells carregats a plaça pròpia com a objectius. No per imposar criteris, sinó per reforçar la nostra identitat. Hem de parlar-ne. Les caigudes no haurien de ser mai un tabú.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.