De gossos i persones
Començaré aquestes línies volent afirmar que, des del meu punt de vista, n<strong>o hi ha gossos perillosos per naturalesa, sinó gossos mal educats que acaben essent un perill</strong>.
Dit tot això, sóc propietària de dos gossos catalogats com a no perillosos; “tieta postissa” d'un gos enorme que és un tros de pa; i “germana adoptiva” d'una gossa caçadora que se li va aparèixer un dia al meu pare a la caseta de camp i ja s'hi ha quedat per sempre. A més, hi sumaré que, fins fa justament tres anys, quan el meu primer gos va entrar en la meva vida, tenia autèntic pànic als gossos (encara que fossin de la mida d'un conill), i que el primer cop que al meu gos si li va ocórrer lladrar, vaig pujar a sobre de la taula.
I sí, ara us preguntareu què dimonis us estic contant. Teniu tota la raó. Aquesta parrafada va dirigida a tots aquells comentaris que han anat sorgint a partir de la notícia que s'ha multat tres propietaris de gossos “perillosos”. M'agradaria dir la meva. Com a propietària, i com a ciutadana. Res més.
És evident que hi ha gossos que són potencialment més perillosos que uns altres, perquè mai serà el mateix que et mossegui un Chiguagua a que ho faci un Pit Bul. Evidentment, si un d'aquests segons mossega un nen, el destrossa; mentre que el primer, doncs li deixarà una marca de la que potser fins i tot en presumirà. Però més enllà de la catalogació oficial, considero que tota responsabilitat sobre l'agressivitat del teu gos és justament això: teva. Del propietari.
El gos no va solt si el propietari no el deixa anar. I com a ciutadana, és lligats com considero que han de passejar els gossos. Més enllà de que el gos sigui o no sigui perillós. Hi ha gent que hi té fòbia, i com a persones, s'ha de respectar.
Si se'ls ha multat, doncs mira, personalment, per molt bo que sigui el gos, ja em sembla bé. Els meus són petits, i mai van solts. Per respecte. I per culpa de dur-los lligats, un altre que anava solt (i que, suposadament, tampoc era perillós segons la llei), em va clavar una mossegada perquè el meu, que anava com havia d'anar, no es podia defensar sol.
Tinguem una mica de seny. M'estimo els animals (i els meus companys i qui em coneix ho poden ben assegurar). Però vivim en una societat, i primer són les persones. Què passa, si jo dic que sóc bona conductora (que ho sóc), em puc saltar les senyals de límit de velocitat perquè jo se que allí el meu cotxe i jo respondrem bé? No, veritat? Doncs, com això, tot.
Però sense faltar al respecte: els propietaris de gossos no som, per definició, uns bruts i incívics, que deixem els carrers plens de regals, i donem als animals via lliure per a que facin el que vulguin. No ens posin a tots al mateix sac, perquè molt em temo que s'equivoquen molt. Perdonin per l'expressió, però hi ha molta merda al carrer, i la majoria, no és de gos.
Segueix @CintaCC a twitter
Més informació