Del Festival Nacional de Poesia i altres sensacions

Quan escric aquest article d’opinió tinc la sensació que Quan escric aquest article d’opinió tinc la sensació que el món on visc no és el mateix on viuen els poetes. Bé, caldria precisar, alguns poetes. “Estimo tant la vida/ que la faig meva/ moltes vegades”, ens diu Montserrat Abelló des de la seva presència en l’ànima de molts dels assistents a l’acte de clausura oficial al Celler Cooperatiu. Una poetessa (o poeta?) que va ser homenatjada amb poemes i cançons.

Des del dia 13 fins al dia 27, el festival ha omplert espais diversos amb una resposta que oficialment s’ha qualificat d’extraordinària i que, des de la meva perspectiva, acceptaria que ha estat molt bona donades les circumstàncies de tota mena que ens toca viure. És gairebé impossible resistir l’allau d’ofertes i suggeriments.

La veritat és que tens la sensació que la redundància et satura i que, probablement, quan hi ha dos actes continuats sumant quasi quatre hores de paraules més o menys rimades, l’esperit i l’esquena perquè no dir-ho, es ressent. Tot això mentre, d’un acte a un altre i d’un dia a l’altre, et van arribant les notícies de l’altre món, aquell que com deia, probablement, no viuen tots els poetes.

La inauguració i la Nit de la poesia van tenir dues característiques similars: joves poetes d’avui i poetes vius ja no tan joves i, en el cas de la inauguració, poetes històrics, clàssics, figures indiscutibles d’una història pròpia, relativament curta però nostre, en una llengua que el món real insisteix a voler anul·lar, foragitar, dia a dia, decret darrere decret, sentència sobre sentència. L’altra similitud, en els dos actes, van ser els faristols i un moviment quasi estàtic dels recitadors.

La Nit de la poesia, pantalla on apareix el discurs inicial (com pot ser que en el regne de la paraula dita els espectadors hagin de llegir en una pantalla?) escrit des d’una màquina antiga per un pianista que després ocuparà molts, masses, minuts de l’espectacle. Magnífic artista, original, creatiu, cal dir-ho, però no es tractava de la poesia, de les paraules, de les metàfores, del realisme, dels sentiments fets sons intel·ligibles?

Cada cop que surt una parella de poetes el nom apareix a la part baixa de la pantalla gegant, però hi ha una tercera part del públic que no ho pot veure tot perquè la cua del piano, bonic piano de cua!, ho tapa. Els poetes, de dos en dos, surten, diuen la seva poesia i marxen del gran escenari com dos esperits perduts en la seva immensitat. La pantalla, però, està present. Davant meu, una senyora no para de gravar amb un iPad. S’aixeca, es posa enmig de les taules, dreta, molesta, però ella va fent.

Els poetes, set poetes set, han acabat el recital i fan la salutació de rigor amb la directora de l’acte i el pianista. Després tot queda en la penombra suggerent i incògnita durant uns llargs, llarguíssims minuts, on els servidors del so entren i surten fins que, finalment, Maria del Mar Bonet i Borja Penalba són il·luminats i, alhora, ens il·luminen a nosaltres amb cançons i lletres de poetes que l’artista mallorquina estima i rememora amb sensibilitat i plenitud. Hem acabat i ens felicitem mentre, afora, el món de la realitat ens espera per engolir-nos en la frustració.

“Per primera vegada” llegeixo en el programa, “la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Sant Cugat han convocat un concurs públic per obrir l’organització de la Nit de poesia a poetes i gestors culturals per tal de renovar i ampliar les propostes artístiques. La proposta d’Àngels Gregori va resultar la guanyadora”. Doncs molt bé!

Aquestes 2.200 persones que han participat en el Festival, segons llegeixo en els mitjans informatius, són diferents o no? Una trobada amb un poeta com Feliu Formosa acompanyat per Cinta Massip reuneix unes 40 persones a la Paideia. La veritat és que no n’hi caben més, però...

Yevgueni Yevtushenko, el poeta rus encara viu amb 83 anys, omplia els estadis del seu país en els anys seixanta, l’època, en deien, del desgel. No sé, la pròxima vegada, l’any vinent, podem provar si omplim un pavelló de la rambla del Celler amb algun poeta de pes, sigui home o dona, o amb més d’un perquè no sigui dit. A veure quanta gent aconseguim reunir per escoltar poesia.

Mentrestant anirem cercant la poesia en la vida quotidiana si és que ens deixen tots plegats amb el que, el com, el quan i el qui, les accions policials espectaculars, i els discursos a la recerca d’una realitat que, a hores d’ara, sembla plena de poesia, és a dir, d’un altre món. “I com m’agradaria allunyar-me, nord enllà...”