Descomprimim Collserola
Aquest pedaç verd tant nostre corre el risc de ser cada cop més pedaç i menys verd
Des que Collserola és Collserola, la pressió sobre aquest pulmó verd ha anat in crescendo. És un espai tan suculent i tranquil que durant la seva recent història, i encara ara, ha hagut de batallar amb intents d’urbanització i ús massificat fins al punt que hi ha diumenges que aquesta tranquil·litat queda en qüestió.
I a això s’hi han d’afegir els problemes propis d’una zona forestal: incendis (com s’ha vist unes quantes ocasions aquestes últimes setmanes) i altres circumstàncies com per exemple la presència no ben païda de porcs senglars.
Collserola deu ser un dels punts d’Europa que en tan poc espai és capaç d’acollir quatre carreteres provincials, una autopista amb túnels que la perforen i una línia de tren que també la travessa. A això hi hem d’afegir els motoristes, els ciclistes, els corredors, els excursionistes, els caçadors i els genets. Ah, sí, me’n descuidava: i l’exèrcit espanyol fent maniobres.
Tanta varietat costumista ambiental dóna per a una cançó dels Amics de les Arts però també per a una reflexió més seriosa sobre el risc que corre un dels nostres béns més preuats, si no el que més: el nostre entorn més immediat. És una pressió brutal la que ha de suportar el sòl, la vegetació i l’aire d’una serra que en realitat és molt i molt petita.
Només cal fer un bon zoom out al Google Maps i veurem com aquest pedaç verd tan nostre corre el risc de ser cada cop més pedaç i menys verd. No és una qüestió només de les administracions que hi tenen competència, es tracta de fer un pacte humà amb la natura per poder-ne garantir l’existència.