“Doctores tiene la inglesia...”
La humilitat és una gran virtut i la col·laboració, una necessitat avui dia
Som molts als que en aquest poble, naturals o nouvinguts, ens interessa el patrimoni local (històric, artístic, urbanístic, ecològic...) i vetllem activament per la seva conservació i millora per ser, a fi de contes, la nostra herència, la nostra història i també els nostres records.
És per això que em va cridar l'atenció un article publicat el passat 11-10-2015 en aquesta mateixa secció d'opinió en l'apartat periòdic Cara a Cara en el que, a la pregunta sobre "quin és l'estat del patrimoni a Sant Cugat", el conegut historiador sancugatenc Domenec Miquel i el director del Museu, Lluís Campins, donaven les seves opinions.
El primer al·ludia al fet que, si bé hi ha un pla de patrimoni que gestiona una comissió, perquè, a diferència d'altres poblacions, aquesta no comptava amb representació ciutadana a més, sent els comissionats gent que ni tan sols vivien a Sant Cugat... Campins respon des d'un punt de vista més "institucional" al·ludint al bon estat del patrimoni a casa nostra, a la tasca de moltes famílies en la preservació de col·leccions patrimonials, de les mancances del patrimoni moble, tan disseminat... i acaba amb una frase on diu: "L'ajuntament té una comissió de tècnics municipals, arquitectes i patrimonialistes, que vetllen perquè aquest patrimoni es preservi i potenciï".
Aquesta frase, com a sancugatenca i per les raons que he dit al principi, em va sonar com aquella d'Ateste al segle XVI: "Doctores tiene la Santa Madre Iglesia..." o el que es podria entendre com "deixeu que els professionals facin la seva feina". Una mica... com dir-ho... Prepotent?
Coneixem de sobres l'excel·lent gestió del Sr. Campins en el Museu i el seu afecte pel nostre poble i no dubtem en absolut de la professionalitat dels tècnics esmentats, és ben conegut pels habitants de zones protegides l'excessiu zel professional que posen en la seva feina i l'aplicació estricta de la normativa com si fos una llosa que, de vegades, voreja l'absurd i en altres, les més, desespera a arquitectes i petits propietaris a l'hora de fer qualsevol petita reforma.
En això consisteix el divorci entre ciutadania i patrimoni que esmenta el Sr. Miquel, entre uns funcionaris tècnics que pocs coneixen (com la "discreet society" de Chesterton), que no viuen al poble i per tant desconeixen la variable humana de molts dels expedients que tracten i que apliquen la normativa sense fissures i uns habitants que es troben en mans d'una comissió infranquejable que es reuneix si s'escau i amb la que es tenen discussions bizantines per coses tan ximples com reformar un bany. Total insensibilitat...
Fóra bo comptar, en aquest tema, amb gent del poble, amb coneixement de la causa, del terreny i sobradament preparada que podrien agilitzar i, per què no, humanitzar la preservació del patrimoni. A fi de contes, és el nostre, el fruit de l'activitat humana dels nostres pares, avis i més enllà. I serà dels que vindran. És per això que l'objectiu és dignificar-lo i generar interès i respecte com el bé valuós que és, no fossilitzar-lo com sembla que és la tendència...
La humilitat és una gran virtut i la col·laboració, una necessitat avui dia.