El comunidor de Valldoreix

Juanjo Cortés Historiador valldoreixenc 07.07.2011 04.00 h.

Un dels elements més destacats de l’església de Sant Cebrià de Valldoreix és la torre que s’aixeca al costat del campanar, el comunidor. La paraula comunidor prové del verb comunir: conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes. Els comunidors tenen un origen molt remot, lligat a la por als canvis meteorològics, als perills baixats del cel. Algunes imploracions s’havien anat conservant des de temps immemorials. Davant de tempestes amenaçadores s’acostumava a encendre una de les candeles beneïdes el dia de la Mare de Déu de la Candelera, el 2 de febrer. Per aquesta festivitat es beneïen candeles de tres colors diferents: la blanca era per assistir a processons, la groga per anar a funerals i la vermella per cremar-la quan tempestejava i pedregava.

Per demanar auxili davant els perills atmosfèrics, s’encenia un ciri dels que havien cremat el Dijous Sant. Continuant amb aquest ritual es cremava llor i romaní que havien estat prèviament beneïts a la cerimònia pròpia del diumenge de Rams. El comunidor servia per donar acolliment a la cerimònia de comunir. Havia de ser una construcció a quatre vents, per la necessitat d’albirar de quin punt cardinal provenia la tempestat principal, per dirigir-hi les pregàries. A Valldoreix estem acostumats que les pitjors tempestes vinguin del nord-est.

El comunidor de Sant Cebrià està molt transformat, les quatre obertures s’han tapiat, perdent tota la seva fesomia original. És un comunidor de tipus torre, construït amb pretensió arquitectònica, amb esveltesa i incorporat al mateix temple parroquial. La litúrgia de comunir tenia un to vibrant, enèrgic, on s’expressava el moment dramàtic dels pagesos que es jugaven les collites a una sola carta: l’auxili diví. Quan es girava mal temps, el sacerdot havia de fer tocar les campanes ,perquè les campanes brandaven en nom de l’Església, esperant que s’esvaís la tempesta. Si aquesta persistia o augmentava, aleshores era quan el comunidor esdevenia protagonista, amb un cerimonial que començava revestint-se el sacerdot de sobrepellís i estola morada, color de penitència, i continuava amb els exorcismes o conjurs contra les tempestats.

Aquell Valldoreix rural depenia dels camps, estava profundament preocupat pels efectes del mal temps. L’actual està més pendent de la caiguda de l’economia del totxo. Amb el calendari cristià es va arribar a assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: el 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i a mitjans setembre per la festivitat de Sant Cebrià. Dins d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se dels seus llocs, per si havien de practicar algun exorcisme. Des d’aquesta tribuna-comunidor que m’ofereix el TOT espero no haver de comunir moltes tempestes, d’aquelles que els valldoreixencs sabem que sempre ens venen del nord-est.