Malament anem si encara hem d'estar dedicant un dia a la dona. Busquem igualtat i no l'aconseguim perquè no convé. Convé que seguim sent el sexe dèbil, almenys, de cara al que afecta l'altre sexe, és clar.
Som dèbils perquè ens embarassem, parim fills i els cuidem incondicionalment i sense dimissions; som dèbils perquè combinem família, feina i vida amb l'habilitat de qui fa malabarismes. Som dèbils perquè seguim cobrant menys que els homes en feines iguals, seguim havent de demostrar el doble que els homes per estar al mateix lloc.
Som dèbils perquè en reunions de feina es pot parlar de la nostra condició de dones com si fos alguna cosa dolenta. Som dèbils perquè els hàbits dins de casa encara no estan ben repartits. Som dèbils perquè encara no parlem de sexe obertament. Som dèbils perquè es dona per fet que no sabem conduir. Som dèbils perquè ells encara diuen que ajuden a casa. Som dèbils perquè sacrifiquem el nostre benestar si això pot ajudar el company. Som dèbils perquè encara ens hem de sentir allò de què "et trec la rentaplats", "et poso la rentadora" o "t'estenc la roba"...
Som dèbils perquè ens eduquen per a ser dèbils. Tenim una font inesgotable de petits micro missatges, petits micro masclismes, petites micro brometes, petites micro mirades, petites micro insinuacions, petites, petites i constants... I som educades i callem. No diem el que pensem per respecte a l'altre i perquè si ho diguéssim, correríem el risc de rebre el típic comentari... "ai dona, si només era una broma"...