El dia després

Gràcies a Déu que ja s’han acabat les eleccions. Malgrat que aquest cop uns i altres ens hi jugàvem molt, tant debat, tants banderins, tants sobres a la bústia començaven a cansar. I és que aquests dies han estat un desplegament exhaustiu de mitjans i un bombardeig continu d’informació i de desinformació.

Ara ens trobem en aquell moment de reflexió postelectoral. Tothom ha guanyat, tothom ho veu a la seva manera. Això sí que em fa molta pena. Ni una mica d’autocrítica per part de ningú. I tots n’haurien de fer.

Sense entrar en valoracions dels resultats, que d’això ja se n’encarreguen també els d’un bàndol i els de l’altre, per a mi, el més important, ha estat l’alt nivell de participació. I Sant Cugat ha estat a l’altura del que calia amb un 83,9%. Si tenim en compte que entre els vots nuls i els vots en blanc no sumen ni l’1%, és per estar força contents.

Què és el que ens ha portat a votar d’aquesta manera tan massiva? Aquí també cada un tindrà la seva opinió, alguns ho faran perquè creuen que ha arribat el moment d’independitzar-nos, altres perquè creuen que hem de seguir dins d’Espanya, altres per motius econòmics (el famós “Espanya ens roba”) i podríem seguir així fent una llista tan llarga com volguéssim.

Jo no acostumo a fallar a l’hora d’anar a votar, però si hagués estat dins d’aquest 15% que ha decidit no anar-hi, i deixant de banda els que tenen motius que els impedeixen exercir el seu dret, aquest cop, hi hagués anat, i segurament a la llista de motius tan sols n’hi hauria un, i és que ja n’hi ha prou que l’única resposta per part del Govern espanyol sigui “no” a tot, per sistema.

Hi ha moltes coses a canviar, aquí i allà, però potser el més important seria explicar a tothom que democràcia és el sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret a escollir i controlar els seus governants.

És clar que incloure això a la formació bàsica significaria modificar l’única llei modificable de les que hi ha, la llei orgànica d’educació.