El mercat

Cal advertir que al llarg de la meva vida he tingut algun conflicte semàntic amb aquest mot. Quan era petit, no se’n deia mercat, en dèiem plaça de vendre; es veu que allò que es considerava substantiu, era el fet que s’hi vengués alguna cosa, ja que anar-hi a comprar sempre era opcional. Anys més tard, quan vaig tenir la mala pensada d’iniciar la carrera d’econòmiques, la qual vaig deixar quan vaig comprendre que no aprovaria les matemàtiques ni copiant, el professor de teoria econòmica em descol·locava quan parlava a tort i dret del mercat, jo m’imaginava un lloc físic, però el fet que es referís a la venda de béns i serveis, m’ho va anar aclarint: quin servei es podia oferir en una plaça de vendre!

Pel que fa al mercat santcugatenc, el de tota la vida, la meva relació ha estat més aviat tangencial. De petit, quan la meva mare em donava un duro (3 cèntims d’euro), hi comprava a la parada de la pastisseria Alegret (me’n recordo perfectament, entrant a mà esquerra), un tros de coca, em sembla que en dèiem coca de pa, i una xocolatina; aquell dia feia festa grossa. De gran hi he anat ben poc, per no dir quasi mai. Últimament, i per recomanació d’una amiga, hi anava a comprar el be, fins que la parada va traslladar-se al mercat de Mira-sol.

Des de fa uns dies m’he proposat ser-ne un usuari habitual, no debades em queda a quatre passes de casa. De fet, el proppassat dissabte ja vaig iniciar la meva nova experiència. I quan dic experiència, vull dir exactament això. Res a veure amb el fet d’anar al supermercat o la botiga pakistanesa de la cantonada. Iniciar noves experiències amb seixanta anys, encara que siguin tan elementals com aquesta, no deixa de tenir la seva cosa.

Òbviament, com el lector ja deu haver endevinat, m’estic referint al nou mercat, que és el vell, però reinventat. Sóc dels qui opina que la cosa funcionarà. Només veure com han anat els primers dies m’ho confirma. Penso que hi anirà gent que abans mai no s’hi havia acostat, que potenciarà els comerços de l’entorn i que, si les coses no es torcen, no farà la punyeta als veïns, almenys d’una manera difícil de suportar.

Era una evidència, quasi estèticament insultant, el fet que calia reconvertir aquest edifici excepcional, en una ciutat que no ens en sobren. Tot té els seus pros i contres, naturalment, però l’essencial és que avui torna a ser un lloc viu. I això al bell mig de la ciutat, en el seu nucli històric, la qual cosa revalora l’aposta.

Amb el temps veurem si els santcugatencs s’ho fan seu i es consolida com un lloc per anar-hi a comprar i degustar. Per cert, aquest darrer verb mereix un aclariment. Podem seguir-lo fent servir, però, amb el diccionari a la mà, degustar és tastar quelcom per apreciar-ne la qualitat. No m’imagino una persona tastant unes gambes, un frankfurt o un pastís i tornant-lo al plat. Però deixem-ho així. Hi anirem a degustar... i punt.

En tot cas, la remodelació ha servit per posar ordre a la confusió de noms. Un cop es va decidir que san Pere era menys de dretes que Pere San, secretari de l’Ajuntament i membre de la Lliga de Catalunya, el canvi de nom de la plaça xocava amb el del mercat, on Pere San encara resistia. Des d’ara se’n dirà Mercat Vell. No tan vell com san Pere, però cent quatre anys d’història no és una broma.

I em refereixo només a l’edifici, perquè el mercat sempre es va fer en aquesta plaça. Durant segles i segles els qui vivien a la vila ho tenien tot en un puny: mercat, forn de pa, carnisseria, parròquia i cementiri. El que acabem de reinaugurar no és previsible que duri tant, però.