El pinyol de Sant Cugat
També són els twittaires que comenten, repliquen pregunten i opinen des dels seus smartphones. Coincideix que són, en gran mesura, els membres de les entitats ja siguin aquestes de cultura popular i tradicional, ONGs, clubs esportius, etc. Aquells que, a banda d’estar al dia del que succeeix a Sant Cugat, participen i fan que la ciutat s’enriqueixi i tingui més vida. Per no parlar dels polítics i els periodistes que, a vegades, acabem veritablement ennuegats de tanta actualitat local i estem apunt d'ofegar-nos amb el pinyol.
Saber quantes persones conformen aquest col·lectiu és difícil. 1.000? 5.000? 10.000? Lamentablement no crec que siguin gaires més. Està clar que hi ha moltes maneres de viure a Sant Cugat. Pots només dormir-hi i anar a comprar a Barcelona (cosa que ja fa poca gent) o pots donar corda al comerç local i canviar el barri de Gràcia per una de les terrasses en els centenars de bars i restaurants que hi ha a Sant Cugat. És una qüestió de voluntat. Ningú és millor o pitjor per anar a veure una obra de teatre al Paral·lel que per anar al Teatre Auditori. Suposo que la gràcia estar en combinar-ho i tenir un peu aquí i un altre allà. Però sempre amb un peu aquí. Tenim la sort de viure a prop d’una gran ciutat en tots els sentits. Ara bé, també ens hem de considerar afortunats de viure en un lloc on, si vols pots mirar-te els fums de Barcelona des de dalt d’un turó a Collserola.
El repte com a ciutadans i com a ciutat és fer créixer el nucli dur. Fer més gran el pinyol. Convencent aquell amic, aquella nouvinguda, la teva parella de la capital... que hi ha vida intel·ligent més enllà de la Diagonal. Que a Sant Cugat no se’t mengen els senglars ni has de patir més d'una hora de Renfe per arribar-hi. Fent veure als de fora, però sobretot als santcugatencs, que aquí tenim de tot i s'hi fa de tot. Potser no vindrà Coldplay o U2 al Parc Ramon Barnils, el Barça seguirà jugant al Camp Nou i està complicat el tema d’aconseguir una platja pròpia però no ens podem queixar. Entre tots hem de fer que el pinyol s’assembli més al d’un préssec que no pas al d’un gra de raïm. És feina dels que ja formem part d’aquest pinyol.
Segueix el @jrarmadas al Twitter
Més informació