Ha tornat a passar. El 12 de febrer passat era festiu a Barcelona (santa Eulàlia). I els horaris de la línia del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat van tornar a ser els d’un festiu. És igual que la resta de la humanitat no barcelonina intentés fer vida normal: tots ens vam haver d’adaptar a la festivitat de la capital.
Passa amb la Mercè i passa amb la Segona Pasqua (aquest any, 16 de maig, de manera justificada perquè serà festa a tot Catalunya): cada cop que és festa a Barcelona ho és també a la línia del Vallès. Els usuaris que es mouen entre Sant Cugat i Terrassa o Sant Cugat i Sabadell o dins de Sant Cugat entre les diverses estacions que té el municipi s’han d’adaptar a la irradiació horària que emana de Barcelona.
En ple debat sobre l’autonomia territorial, us imagineu què passaria si cada cop que fos festa a Madrid totes les línies de Renfe quedessin afectades per la festivitat de torn de la capital del regne? S’acusaria, com a poc, de centralista el sistema. Doncs bé, a petita escala és el que passa.
No deu ser una decisió fàcil de prendre, però la successió de diversos consellers no barcelonins de Territori, Joaquim Nadal (Girona), Lluís Recoder (Sant Cugat), Santi Vila (Figueres) i Josep Rull (Terrassa) s’hauria de traduir en petites mesures que resulten un toc de sensibilitat cap a, valgui la redundància, el territori.
No he estat mai responsable de la gestió de transport públic i desconec quin sobrecost pot tenir aquesta mesura, però intueixo que no seria milionari. Gestor no, però usuari amb solera, sí. Des de l’institut i fins a l’actualitat, els trens dels FGC m’han portat allà on m’ha portat la vida. He comprovat la seva modernització, el seu bon servei, la puntualitat i la comoditat de saber que mai et fallaran.
Però aquesta confiança crònica cau cada cop que és festiu a Barcelona. Un usuari de Sant Cugat ha d’estar pendent de si a la capital és festa per agafar un tren que l’ha de portar a Sant Quirze. Pròxima estació: festius només nacionals.