Els gnoms del nacionalisme
Hi ha dos tipus de mentider: el mentider “per ser” i un segon grup al qual podríem anomenar de manera afectuosa "fabuladors"
Per una banda, existeix el que menteix a consciència. Sol tenir clar el motiu perquè ho fa. I consisteix evidentment a obtenir un avantatge de la mentida. Poc l’importa la immoralitat de l’acció. Valora en poc el missatge o la seva tergiversació. Encara valora menys al destinatari de la falsedat.
Pel que fa als fabuladors, vinc a referir-me a aquell tipus de persones que quan són descobertes comproves, amb una mica de paüra, que en certa manera es creuen les seves pròpies falsedats. En realitat mai en són del tot conscients de l’enganyifa. Per això la major part de les vegades se’ls acaba, fins i tot, perdonant.
Són com els nens petits que són incapaços de separar l’oníric d'allò real al despertar d’un somni i barregen una cosa amb l’altra. Després, amb els anys, els nens creixen i de manera natural aprenen a separar la realitat de la ficció. Però els fabuladors, en canvi, sembla que quedin fixats en aquesta edat infantil de manera perpètua per la resta dels seus dies.
El nacionalisme català, per desgràcia, està ple d’aquest últim tipus d’individus en els darrers temps. Els que es creuen les seves mentides a ulls clucs. I els exemples poden ser d'allò més variat. Evidentment, el nostre municipi, Sant Cugat, no és una excepció. Al contrari, en som fins i tot protagonistes.
No és mensypreable, per posar un exemple, que la sra. Conesa sigui capaç, en unes declaracions d’aquesta setmana, de culpar del “PujolGate” a l’Estat espanyol.
Diu la nostra alcaldessa que el sistema català s’alimentava del sistema espanyol. I això és un motiu més, segons les seves paraules i el seu particular raciocini, per demanar la independència.
Fabuladors també, alguns dirigents i membres del col·lectiu Súmate, que en un parell de setmanes tenen previst convocar un acte a Sant Cugat. No és estrany parlar amb un d’ells i descobrir perplex que creuen que una Catalunya independent seria poc menys que la Suïssa del Mediterrani. Això sí, sense donar ni un sol argument vàlid o una dada fiable que hi pugui servir de mostra.
És a dir, com qui creu en els gnoms, les fades o el mite de l’Atlàntida. Per la simple il·lusió de creure-hi.
El problema apareix, i aquí ve la gravetat de la qüestió, quan una quantitat important d’aquests individus coincideixen en espai i temps i es retroalimenten de manera exponencial. Els exemples són abundants a la història de la humanitat. I per desgràcia els resultats solen ser desastrosos.
Segueix @SergioBlazquezA a twitter i a Cs_SantCugat