Els Marxosos del Vallès (segona part)

Deia llavors que m'havia impressionat l'emoció que havien desvetllat en els malalts d'Alzheimer en aquella festa del "Cafè a la fresca" on van actuar. Una simple escenificació de cançons antigues cantades en karaoke havia originat el miracle de fer-los "recordar" ritmes i emocions oblidats en algun racó del cervell.

M'impressiona la capacitat que tenen d'emocionar i fer reviure en la gent gran ritmes i records que ja formen part de la història d'aquesta gent. No és una simple escenificació de cançons; hi ha més, molt més en les seves actuacions.

Darrerament he tingut l'oportunitat d'acostar-me i conèixer els seus components. Molts formen part del Casal d'Avis de Valldoreix; un Casal d'Avis que no es limita a jugar a cartes i fer passar el temps, sinó que desenvolupen una activitat cultural molt gran. Algun dia hauríem de parlar d'ells.

Ara que conec de prop els Marxosos, us puc ben dir que són gent real, amb els problemes típics de la gent gran; però que desenvolupen una tasca que els fa viure i bellugar-se. Tot aquest tragí els serveix de teràpia per a superar els handicaps propis de la vida. Busquen les cançons, les graven, les estudien, confeccionen vestuari, escenografia i utillatge, assagen coreografies... Una feinada que els manté actius.

Observo un bon ambient entre ells, una relació entre jovial i afectuosa. No es limiten a veure passar el temps; són ells que passen per la vida fent una activitat útil i que els emociona.

No, com us deia, no és un simple karaoke. I no estaria malament que a Sant Cugat es fes ressò de les seves actuacions.