Els nostres pessebres
Es va fer una entrevista al senyor Lluís Mas i Gomis a mitjan segle xx, que aleshores desenvolupava el càrrec de director del Museu de Sabadell, a més de ser un pessebrista capdavanter al nostre país.
Se li va preguntar si el pessebre era originari de Catalunya, ja que per la data de l’entrevista s’acostava el temps de les festes de Nadal. Va contestar que “l’origen del pessebre amb figures i relleus, tal com estem acostumats ací, pot dir-se que és d’origen italià i antigament sols se’n feien dins les esglésies. Dels nostres pessebres, els coneixements més antics que tenim poden datar del segle xvii. De pessebres se’n fan a tots els països, però en altres llocs sols es representa el Naixement. Nosaltres hi afegim l’Anunciació als pastors i els Reis que van a adorar; més endavant s’hi han afegit en alguns l’Anunciació de la Verge Maria, la degollació dels innocents, la fugida a Egipte, i també s’hi han anat integrant altres aspectes a mesura que els figuristes treuen nous elements al mercat.
Sobre els diferents estils dels pessebres i l’afició a fer-ne, va manifestar que hi pot haver temporades amb alts i baixos, però sempre es faran i sobreviuran els de caràcter casolà, aquells que es fan entre la família, seguint la tradició que hem rebut i que transmetem així als nostres fills.
Hem de procurar per tots els mitjans no deixar decaure la nostra tradició de fer el pessebre els dies abans de Nadal i anar abandonant aquells altres costums que ens vénen de fora i que tenen cert regust pagà.
Pels artistes i obres destacades que han imperat a través del temps, es dedueixen les èpoques en què s’han fet els diferents pessebres. Sempre hi impera el barroquisme. Les obres napolitanes ens demostren la monumentalitat d’aquells pessebres. Les figures dels nostres artistes catalans Tramulles i Talarn ens donen un realisme oriental; les d’en Teixidó, un caire bíblic, i les de Ramon Amadeu, les modernes de Brull i les de mossèn Costa de Vic marquen la pauta dels pessebres catalans.
Se li va preguntar si tenia alguna anècdota curiosa per explicar i, tot somrient, contestà una de ben curiosa: recorda que un any, quan encara anava a escola, als Escolapis, va ajudar a realitzar el pessebre que tenien costum de fer a l’escola. Un bon dia, quan més gentada hi havia contemplant el paisatge, a les muntanyes del fons es va veure bellugar un ratolí, i amb l’expectació de tothom, aquest va anar seguint tots els camins. Amb molta agilitat i sense fer caure cap figura, anà endavant, i com que tots els camins d’un pessebre van cap a Betlem, ell també hi anà i, ficant-se dins la Santa Cova, anà a retre homenatge al Déu Jesús... Els pessebres ací a Sant Cugat havien tingut força arrelament. Els d’aquest barri ja sabíem el dia de Nadal al matí quins eren els millors per anar a visitar. N’hi havia uns quants que eren dignes de la seva fama per la forma en què eren fets.