En defensa del talent
El conductor del programa feia un repàs de les 18 bandes seleccionades per a la segona fase del concurs i oferia als oients un petit tast de cada una d’aquestes. Tot i que només vaig tenir l’oportunitat de sentir les últimes set o vuit formacions, em va sorpendre molt gratament que tres d’aquestes fossin de Sant Cugat i una altra més incorporés un músic santcugatenc entre els seus components.
Aquesta petita anècdota tenia lloc el mateix cap de setmana que els Dolly Society, banda formada per excel·lents músics santcugatencs i apreciadíssims amics meus, interpretaven els seus temes a l’Schoolwave, un prestigiós festival per a músics joves que se celebra anualment a la ciutat d’Atenes. I de ben segur que els Dolly no són l’única formació musical que va pujar en un escenari aquell cap de setmana, ja que és en els mesos d’estiu, atapeïts de festes majors i festivals, quan els prop de dos-cents grups que hi ha al nostre municipi van més enfeinats.
En definitiva, el que vull dir amb tot això és que la nostra és una ciutat que gaudeix d’un talent artístic excepcional. Un talent que ve de lluny i que té el futur assegurat, ja que en l’actualitat més de 3.500 santcugatencs i santcugatenques estudien música en alguna de les escoles de la ciutat. Si a més tenim en compte la quantitat d’entitats dedicades a altres disciplines com ara la dansa, la poesia o al teatre, la xifra augmenta encara més.
Però tot aquest talent requereix un lloc on poder-se gestar i, sobretot, on poder-se exhibir. Un espai públic, gestionat pels artistes locals i a l’abast de les entitats que hi vulguin organitzar les seves activitats. M’estic referint, és clar, a la sala de concerts que els músics de Sant Cugat, amb l’entitat Dissidència Sònica com a principal cavall de batalla, reivindiquen des de fa quinze anys i que el nostre Ajuntament tenia previst situar a Can Solà.
Però sembla que la nau que havia d’acollir l’anhelada sala de concerts es convertirà finalment en una discoteca gestionada per l’empresa NubloLive i que, en paraules pronunciades per Esther Salat, aspira a ser el Razzmatazz del Vallès. No cal ser massa perspicaç per intuir que el paper que tindran els grups locals en un espai com aquest serà més aviat ridícul. I És una veritable llàstima, perquè trobo que la nau de Can Solà era un espai més que acceptable per a fer-hi la sala.
En fi, quan semblava que definitivament ja ho teníem, l’Ajuntament ens treu el caramel de la boca. Confio que el flamant regidor de Joventut Raül Grangé ens informarà aviat on té pensat situar una sala de concerts de debò: pública, accessible a tothom i adequada a les necessitats dels nostres artistes i del nostre talent.