Escalfant motors
Com que el meu enyor de London (per favor, de moment, permetin que mantingui el nom en original) és constant, ja m’imagino caminar des del meu club a Mayfair i veure a la Royal Academy propera l’obra de Hockney, arrelat a Califòrnia, però enyorant sempre els paisatges, les llums del seu York natal tan presents a la seva obra. Que bé! També, com cada vegada que sóc a London, aniré fins a Trafalgar Square i a un costat de la National Gallery entraré a la NPG i admiraré una vegada més l’obra d’aquell berlinès nét de don Sigmund que, gràcies a Hitler (és un dir), ha estat un britànic. Em pertorbaré, segur. Freud té sempre la capacitat de pertorbar.
Una vegada més pensaré que tenia tota la raó Samuel Johnson quan deia, fa segles, que si una persona està cansada de Londres és que està cansada de viure, perquè hi ha a Londres tot el que la vida ens pot donar. Certament. I fins i tot amb una excusa olímpica. Una altra cosa és fer memòria nostrada i preguntar-nos si fa vint anys vam ser tan curosos amb la cultura—la nostra—o ho vam gastar tot en torxes i exercicis atlètics. Ho deixo obert.