Escuma

Aquests són fets reals. Qualsevol semblança amb la ficció és mera coincidència. Corrien els darrers anys setanta i la plaça d’Octavià encara no era dura. O sí. Els cotxes hi donaven la volta o hi passaven a tota pastilla cap a Santiago Rusiñol. També hi aparcaven. No feia gaire que encara hi havia la gasolinera. Una estreta vorera separava la part central i, tot i així, quedava un ampli espai per a la zona enjardinada i la plaça pròpiament dita. O sigui que sí, era prou dura.

Però també oferia una cara més amable com a centre històric i comercial. Bancs i botigues n’asseguraven un tràfec significatiu de gent i, com ara, ja era feu dels matins de diumenge sardanistes o missaires i els vermuts a la terrassa d’El Mesón. Els més petits hi jugaven a qualsevol cosa que els fes córrer tant com cridar a les seves mares, sempre al voltant de la joia de la corona que marcava el centre exacte del Sant Cugat d’aleshores: la font. Quin atractiu tenen les fonts, ja sigui per calmar l’ànsia dels més assedegats o per contemplar-ne el raig que, com passa sempre amb l’aigua, acaba trobant el seu camí!

Fins que un bon dia d’estiu, un de la colla més ganàpia de qui no us en diré el nom va tenir la pensada de comprar un barril de detergent, d’aquells de cinc quilos que, un cop buits, servien per desar joguines o de timbal de bateria. Aquell encara era ple, i la gran idea no va ser una altra que buidar-lo aquella mateixa nit sota el raig de la font. L’endemà la plaça era ben nevada. Us podeu imaginar les cares dels més matiners?

Sort que tot el que puja, baixa. Com l’escuma.