La meva vinculació amb aquest municipi del Maresme ve de molt lluny, des de fa aproximadament uns 14 anys. La meva parella és d’aquest poble i al llarg del anys, qui porta l’activisme polític municipal al cor, acaba sempre implicant-se i interessant-se d’alguna manera en la política municipal d’allà on passa part del seu temps.
La meva amistat amb els companys i companyes del PSC de Premià, conèixer a gent entranyable, passejar pels carrers i places, els estius a la platja, les converses sobre els problemes de la ciutat tot compartint un cafè, participar i gaudir de les festes majors, etc... ha tingut, per a mi, un valor vivencial extraordinari.
Tot això, unit a la meva trajectòria política dins la JSC i el PSC ha donat com a resultat que companys del PSC de Premià pensessin en mi per encapçalar la candidatura socialista a Premià de Mar. Aquesta proposta, sincerament, em va omplir d’orgull. Premià, el poble que tantes coses m’ha donat, ara també em dóna l’oportunitat de treballar políticament per al poble, de poder-lo millorar, de conèixer-lo amb més profunditat, d’aportar el meu gra de sorra a la construcció i desenvolupament de la ciutat tal i com ho he fet amb els meus companys socialistes a Sant Cugat, des del 2000.
El dia 3 d’abril en assemblea extraordinària, a la Biblioteca Martí Rosselló de Premià, els i les companyes socialistes em van donar el seu suport amb una amplíssima majoria. El passat dia 11 d’abril, també a Premià, el Consell de Federació del Maresme va ratificar per unanimitat 15 candidatures entre les quals també es trobava la meva. L’assistència del nostre Primer Secretari Pere Navarro, va donar encara més rellevància a un acte que de per si, ja la té.
Són temps molt durs, on la simplicitat dels arguments i de les solucions regnen cada dia amb més força. El caire populista dels discursos d’ERC, CiU, PP i C’s posa en perill el futur de les institucions i de la política. Europa i Catalunya així com a la resta d’Espanya, portem des del 2008 patint les conseqüències d’una crisi financera que ha impactat de ple en les classes treballadores: atur, desnonaments, exili laboral forçós, reducció de drets socials, patiment i molts somnis trencats.
A Europa l’extrema dreta puja amb un discurs anti-europeu (Europa és la culpable de tots els nostres mals, estaríem millor sols, hem de recuperar tota la nostra sobirania que governs irresponsables van donar...). A Catalunya tot el malestar finalment l’ha encapçalat qui tenia tots el números per fer-ho: el nacionalisme.
El seu discurs majoritari, però, no es centra en contra d’Europa ( saben que per al conjunt de la població Europa té un gran valor) sinó en contra d’Espanya. Una Espanya que no dubten ni un segon a identificar amb el PP i el franquisme. Espanya és la culpable de tots els nostres mals, estaríem millors sols, hem de recuperar la sobirania que Espanya ens va treure... Tot això sabent que a qui realment ataquen és als milions de treballadors que, com la resta de treballadors catalans, lluiten cada dia per defensar el seu treball i la seva dignitat.
La lluita, com sempre ha estat, no és entre nacions, sinó de classes. Flac favor fan a l’esperit de les esquerres aquells que en el seu nom enfronten pobles.
Bé, com dic, aquest és el meu últim article en aquest espai, una abraçada i fins sempre!
Segueix @davidgutierrezl a twitter