Opinió

Fent la Guitza, per sempre més

Vaig fer la darrera cervesa a la barra d’un casal popular a Sant Cugat, l’únic que hem tingut els darrers dotze anys al poble

El cap de setmana passat els companys del Casal Popular la Guitza van fet els actes que n’anunciaven el tancament. I ho van fer com ho han fet tot durant aquests anys, oberts al poble i amb activitats al carrer, perquè la Guitza, el Casal, en el fons no ha estat més que un espai físic, una excusa, una terra adobada on construir un munt de projectes.

D’aquelles parets, primer al carrer de Sant Martí i ara al carrer de Migdia, n’han sortit calçotades, quintos, concerts, Festes Alternatives, cinema i futbol, però també vagues, manifestacions, concentracions i pancartes. Aquelles quatre parets, l’excusa, han servit d’aixopluc a grups de persones crítiques i constructives que han aportat, a poc a poc però sòlidament, amb la continuïtat del convençut i la perseverança del lluitador, un nou espai social i polític a Sant Cugat.


El Casal Popular ha fet la funció que en el seus temps varen fer els ateneus, espais de trobada i relació que permetien la socialització de la política, el debat i l’organització pel canvi polític, tot això teixit des de baix i sense el paraigües de l’administració, ja que és això també el que els dóna sentit. A la Guitza, al Casal, a les quatre parets, són molts els que han aportat hores de treball volguda i necessàriament voluntàries. El Casal no ha estat un espai tancat, sempre ha tingut l’objectiu de ser obert i participatiu. Ha estat un espai que anar-hi a passar l’estona et podia implicar activament en el quefer del dia a dia de la casa.


Aquest objectiu ha anat passant de mans a mesura que la gent que es posava al capdavant de la gestió canviava, perquè tot i els canvis de gent, de local, de tarannàs i d’energies, el Casal ha continuat teixint relacions amb el clar objectiu de canviar la societat. I per fer-ho s’hi van implicar, perquè no hi ha millor manera que predicar amb l’exemple o, per dir-ho potser millor, prenent partit. No deixant-se dur pel fàcil pessimisme a què ens pot arrossegar la realitat local i social, lluitant per aconseguir fer realitat un espai autogestionat, crític i, sobretot, constructiu.


Ara, com ells diuen al seu comunicat de comiat, el Casal, les parets, els han quedat petites, però crec que l’excusa és més gran que mai, perquè se sumen a unes parets més àmplies. Se sumen a un projecte més ambiciós que segueix el seu objectiu inicial, la transformació social basada en les relacions d’iguals i la seva autogestió, en la implicació directa de la persona, el treball comunitari i la necessitat de mostrar, de nou, que només creant i construint es poden canviar les coses. Estic segur que no deixaran de fer la guitza i que la seva suma, aquesta sí, multiplica el valor del projecte de Cal Temerari.


La seva experiència en tots els sentits és d’un valor incalculable per al nou projecte que neix amb la mateixa vocació i que us convido a conèixer. Si fa dotze anys un petit grup d’inconscients amb molta voluntat van desafiar els lloguers abusius, van aprendre a fer de paleta, electricista o fuster, van passar-hi setmanes construint les quatre parets, construint l’excusa, creant una alternativa per fer la guitza, què no podran fer ara, que són molts més, tenen més experiència i energia renovada? Remeneu una mica el web  <www.temeraris.cat> per conèixer-los, hi trobareu l’essència d’un Casal que tot just acaba de tancar i l’energia i empenta d’un projecte revolucionari a Sant Cugat. Fins sempre, Guitza! Gràcies!