Grau-Garriga
El vaig conèixer a Sant Cugat, al taller Aymat. A ell, a en Miquel Samaranch i a la seva esposa Mercè Viñas. Que també s’ha mort fa poc. Eren gent entusiasta i il·lusionada. Tots ells amb un fort sentiment de país, amb molta sensibilitat, no només artística, sinó també personal. Humana.
Feia goig veure aquella gent i l’ambient que hi havia en aquell taller. I dels seus projectes i realitzacions, que anaven del Monestir de Sant Cugat, majestuós i ple d’història catalana i cristiana, a la modesta ermita de Paretdelgada a la Selva del Camp.
Després en Grau-Garriga se’n va anar a Angers i ja no hi vaig tenir tant de contacte. I el seu renom i la seva projecció es varen anar estenent. En Grau-Garriga va aplicar amb tenacitat i èxit que “el nostre món és el Món” i que “la feina ben feta no té fronteres”. Però de tant en tant m’enviava un fulletó o un llibre sobre una exposició. L’últim, ara fa dos anys. Amb una dedicatòria molt afectuosa a la Marta i a mi. I, més rarament, ens vèiem. Per tant, sé que sempre ha treballat. Amb entusiasme i molta creativitat. Ha estat un gran artista. I un molt bon català.
Quan l’any 1978 vaig publicar un dels meus llibres definidors de la meva política -Construir Catalunya- a la coberta hi vaig posar un tapís d’en Grau-Garriga. De tema senzill – les quatre barres -, d’execució molt bona i de sentiment molt autèntic.
Gràcies, Grau-Garriga, per la feina feta.