Indignats i d’esquerres
Ara bé, m’entristeix una mica que des dels diversos espais de debat i opinió que ofereix la plaça s’afirmi repetidament que el moviment dels Indignats no és un moviment d’esquerres. Puc comprendre perfectament que aquest fet sorgeix com a conseqüència directa del rebuig generalitzat envers la classe política. Especialment en vers els (mal anomenats) partits de l’esquerra parlamentària. Però això no treu que aquest moviment, i també el manifest de mínims que el defineix políticament siguin essencialment d’esquerres. I crec que no ens ha de fer cap vergonya reconèixer-ho.I quan parlo d’esquerres vull referir-me, naturalment, a l’esquerra veritable; la de sempre. L’esquerra de la fàbrica, del camp i la Universitat.
L’esquerra de les assemblees de barri i les associacions veïnals. La de la vaga general, l’ocupació i la manifestació. Parlo també de l’esquerra organitzada contra la injustícia social, el racisme, la globalització, la fam i la guerra. L’esquerra que a Amèrica Llatina planta cara a l’imperialisme des de fa dècades i l’esquerra dels avis i besavis que dignament van plantar cara al feixisme a casa nostra. En definitiva, parlo de l’esquerra que al llarg de la historia ha protagonitzat la majoria canvis revolucionaris i que, per definició, sí que ens representa. És per això que, lluny de defugir l’etiqueta, cal que la lluïm allà on més es vegi, la redefinim i la mantinguem viva. I no permetem mai més que la llueixin aquells qui se l’han atribuïda indignament mentre es dediquen a retallar sense escrúpols els drets que tant ha costat conquerir.