Ja hi serem, ara som!
Estem disposats els socis reals, els que si fan perquè pensen en la institució, en fer una inversió econòmica per potenciar un equip amb jugadors i tècnics d'un nivell adient a l'objectiu previst?
"Som com voler ser", va dir Martí Pol i no seré pas jo qui el contradigui i més des de la meva absoluta admiració vers la seva obra. Tanmateix, va deixar de puntualitzar el temps, la direcció i el camí seleccionat i que cal recórrer per arribar a ser el que volem ser.
En ecologia aquest procés es denomina transició (ara també es fa servir en ciències socials), és el
que permet valorar per exemple, que després de l'abandonament agrícola s'arribarà altre cop a un bosc, però en quants anys, afectarà el tipus de conreu que si feia, serà el mateix tipus de bosc que hi
havia abans del conreu...i si entremig es pasturava.....?
Això al meu entendre, és el que ens està passant en el Club de Rugby Sant Cugat, sabem que som:
- Tenim una amplia i compromesa, sobretot esportivament, massa social, on estan inclosos els esportistes.
- Som conscients que hem aconseguit tancar el cercle de la vida social i esportiva del Club amb participants des dels 4 fins a l'infinit d'anys.
- Tenim una Escola consolidada de la qual coneixem el seu nivell, ja que el tenim contrastat en l'àmbit espanyol,
- Es té clar el concepte formatiu integral de persones en l'esport.
- Som exportadors de jugadors vers altres equips i d'entrenadors/educadors vers altres clubs i a la vegada som integradors d'esportistes d'altres llocs i realitats.
- Seguim pensant que l'amateurisme és un sobre valor, ens contextualitzem i integrem volgudament en el nostre municipi, col·laborem activament amb les entitats que volen esport formatiu per tothom amb mentalitat del segle XXI com Sant Cugat Creix.
Sabem, intuïm... On volem anar? Que possiblement és l'ésser d'un club referent en el nostre esport, tant en l'aspecte formatiu de persones com d'esportistes i arribar a jugar en la Lliga Nacional.
I just en aquest punt comença el problema o ens el generem, el qual es veu agreujat amb la celebració dels 30 anys, en què sembla que hàgim d'assolir aquesta fita just ara, quan aquesta si realment és una fita, es veu afectada pel procés de transició.
Realment tot el Club vol estar en Lliga Nacional? Acceptem trencar definitivament amb l'amateurisme? Estem disposats els socis, els socis reals, els que si fan perquè pensen en la institució, no en la filla/fill que juga, en fer una inversió econòmica per potenciar un equip amb jugadors i tècnics d'un nivell adient a l'objectiu previst? Valorem com positiu generar una estructura mixta amateur/professional en el nostre Club? Podem assumir totes les derivades d'aquesta estructura (tercers temps, viatges, pisos, assegurances...)?
En quant temps es vol fer i per quant temps es vol estar en la màxima categoria? Podem comptar amb els esportistes de la pedrera per mantenir-nos...?
Penso que estar en màxima categoria ha de ser el reconeixement a una tasca seria, perllongada en
el temps, de qualitat generalitzada i adaptada a les persones... I penso que això ja arribarà quan toqui
d'una manera natural.
Perquè no ens relaxem i ens quedem en el gran èxit de ser un club de poble amb 30 anys de bona
història feta per un gran i magnífic col·lectiu de persones.
Perquè no valorem on som i les causes que fan que no estiguem en la Lliga Nacional i aleshores, posem fil a l'agulla cercant estudiants de països rugbístics que estan en la UAB; cercant esportistes de pes i volum en les fases escolars, engrescant-los en el rugby; preparant una xarxa de compromisos mutus amb empreses del poble a fi i efecte que contractin per treballar facilitant l'esport a jugadors del sènior, desenvolupant l'antic model d'amateurisme marró; perquè no valorem com és que som capaços de generar talent i no retenir-lo (sabem que no és per diners); ... Perquè no planifiquem les bases econòmiques d'un projecte car... Perquè no fem una reflexió assossegada i profunda de si paga la pena?
No hi ha camí, aquest es fa en caminar i no hi ha final, perquè sempre hi ha nous reptes i persones,
perquè no gaudim dels 30 anys amb el que som? Que és molt!