Joan Villadelprat, un exemple
Com la majoria ja sabreu el passat 11 de març es van entregar el Premis Ciutat de Sant Cugat al Teatre Auditori amb un total de cinc premiats
Aquest any ha anat per Joan Villadelprat. La majoria de vosaltres ja coneixerà la trajectòria d'aquest crack de la Formula 1, aquest món envoltat de luxe, ja sabeu... Schumacher, Monaco, milionaris multiculturals, patrocinadors, hotels de cinc estrelles, Moët Chandon, models, xeics... Però m'agradaria recordar alguns petits detalls que han sigut decisius en el seu èxit professional.
El premiat explica en una magnífica entrevista que li fa Àlex Lòpez Puig al Diari de Sant Cugat: "Quan vaig arribar a Anglaterra vaig estar d'il·legal durant un temps, sense diners, i vaig arribar a dormir dins el cotxe. Em dutxava en una piscina municipal. Vaig treballar en un restaurant rentant plats. Tot això fins que vaig entrar a treballar en un equip".
Una vegada en una entrevista que li feien a la ràdio vaig sentir com explicava que dia rere dia aquell jove santcugatenc acabat d'arribar a Anglaterra, es presentava a una escuderia anglesa a oferir-se com a mecànic, sense conèixer a ningú allà dins.
Qui obria la porta era el mític Ron Dennis (poca broma..), sempre li deia que no tenia feina per ell. Però ell, lluny d'ensorrar-se i donar-se per vençut, el dia següent hi tornava, i l'altre també, i l'altre.. I un “NO” darrera l'altre. Fins que un dia Ron Dennis, fart de la seva insistència i per intentar treure-se´l de sobre li va dir que si es tallava la seva estimadíssima cabellera potser s´ho pensaria. En aquella època la cabellera del Joan era intocable! Però, us imagineu el que va passar, oi?
Jo mateix amb 17 anys ho tenia tot a punt per fer les maletes i, amb les 80.000 pessetes que havia estalviat el primer any que vaig treballar en una pastiseria del poble, havia decidit marxar a intentar realitzar el meu somni: treballar per al gran Pierre Hermé a la mítica pastisseria Fauchon de Paris. Sense saber on dormiria, conèixer a ningú, saber l'idioma i l'incredulitat de la meva família. I no existia internet! Era l'any 1.994 i, casualment, també estavem dins d'una gran crisi amb taxes d'atur disparades i un panorama força negre.
Admiro la gent que arriba al seu objectiu per la via de la persistència i de a confiança en un mateix. Què fàcil és lamentar-se cada dia de tot, donar la culpa de tot el que et passa als demés, esperar que algú altre et solucioni la vida, consumir compulsivament tele escombraria. Fer això, si ets un adult, és un drama, però fer-ho sent jove és un suicidi.
És ben cert que hi ha gent que ho té més fàcil que els altres per començar qualsevol projecte, si has nascut en una família amb molts diners habitualment els inicis costen força menys, però no haver-ho fet no ha de ser un motiu per deixar d'intentar allò que ens proposem.
Rendir-se o persistir, covards o valents, intentar-ho o lamentar-se.
Segueix @jordimusoy al Twitter