Josep Sala

El dissabte 13 enterràvem al Josep en un acte molt emotiu i entranyable, amb un Monestir totalment ple.

No podia ser d'una altra manera; ens deixava una bona persona i, sobretot, un noi del poble i que ha fet poble. Altruista i sempre disposat a ajudar i col·laborar en el que fos.

El fet d'anar a l'escola Azqueta el marca en gran manera, perquè li permet envoltar-se d'uns amics que mantindria per tota la vida i que al seu voltant gira gran part de la seva activitat santcugatenca. Primer fent d'escolà a la Parròquia, després l'Agrupació Sardanista i més tard la Coral La Lira.

També va ser un gran futbolista amb molta tècnica que va jugar al Sant Cugat. Potser la seva bonhomia no li va permetre arribar més enllà, però el futbol va ser la seva gran il·lusió.

Nosaltres érem veïns de l'Endavallada, que llavors es deia 18 de Julio. Ell era més gran que jo i això feia que per mi fos com un germà gran. Llavors les relacions veïnals en els pobles eren molt estretes. Jo, a la Ramona, a la seva mare, també li deia "mare".

Després, anant darrere seu i dels escolans vaig recórrer tots els racons del Monestir i com que era el petit a vegades em feien por.

Vaig aprendre a ballar i comptar sardanes i anàvem pels Aplecs dels pobles del voltant i a ballar-les a la plaça Sant Jaume.

La meva primera marxa nocturna a Montserrat, emmagatzemant material per les fogueres de Sant Joan, excursions, partits de futbol i mil històries passaven pel meu cap tot acompanyant-lo en el seu darrer camí.

I pensaments com aquest segur que estaven també presents en les persones que estàvem allà; per això aquell silenci. Tots teníem alguna història a reviure amb ell.