L’absència de LAminimAL
Divendres passat el Teatre Auditori va programar LA minimAL, una companyia que fa una proposta de teatre increpant i atrevida
M'agrada que el TA faci aquestes apostes, i que les faci a deu euros.
Durant un espectacle de LA minimAL passen coses. Porten el text, l'espai i el temps a l'extrem, amb ironia i atreviment, amb esqueixos a vegades surrealistes però que tenen la seva raó de ser, si ho vols, si et deixes, et porten a algun lloc.
Van dedicar un dels esqueixos a l'absència, al buit que deixa una persona que hi ha estat. Per exemplificar-ho proposaven un joc: agafa't les mans molt fort amb una altra persones durant un minut, deixa't anar de cop i fixa't amb la sensació que et queda entre els dits. Això que sents, aquesta presència inexistent, és l'absència, deien. I és cert que ho notes, amb només un minut d'intensa convivència en perceps l'absència.
En aquell moment em va semblar una metàfora molt realista per comprendre l'absència. Malauradament, pocs dies després, m'ha servit d’eina per intentar empatitzar amb els qui l’estaven sentit d'aprop.
I, com d'un vespre de teatre alternatiu, en pots treure un espai de reflexió i empatia.
Divendres passat els afortunats espectadors vam compartir el cap d'any del 1975 a un magatzem del Teatre Auditori. Sí, tots els espectadors junts amb una bola de llum i una copa de cava a un soterrani del TA. Vam compartir la rauxa a 41 dies de la mort del règim.