L'estudiada familiaritat dels polítics
A més, si t’has de desplaçar d’un lloc a l’altre –en una inauguració, per exemple- al costat d’un polític i entre una munió de secretaris, assessors, caps de protocol, escorta i demés, hauràs d’anar amb compte perquè, de mica en mica, t’aniran arraconant fins que et quedis darrere de tot i ells en un primer o segon pla. No fos cas que no sortissin a la foto. I ho fan d’una manera natural, sense adonar-se’n. Sense adonar-se’n???
Al que mai no he sigut capaç de descobrir és a en Lluís Recoder. Per a aquestes coses és un geni. Mai no he pogut saber quan feia de polític o d’en Lluís. M’explico. Vaig conèixer a en Recoder fent de pare. Portàvem els fills al mateix esplai i molts dissabtes, mentre esperàvem que sortissin, fèiem petar la xerrada. Ens trobàvem també al tren camí de Barcelona. “Hola Rafa!” Ell era sempre el primer a saludar. “Hola Lluís!”
Hem coincidint dalt l’escenari a Valldoreix. Ell com alcalde i jo com a actor. I us puc ben assegurar que parlava amb una naturalitat i un coneixement d’Espiral que això no li podia haver dit la secretària a cau d’orella un moment abans.
He arribat, fins i tot, a descobrir-lo assegut en un racó mig amagat parlant amb el Pepe, un malalt d’Alzheimer, el dia que venia com a alcalde a visitar la Tómbola Benèfica de la Diada Mundial de l’Alzheimer.
Quan fa de polític? I de Lluís? Com us deia: un geni.