D’uns anys cap ací, no massa, les plantes o herbes aromàtiques han adquirit gran importància a la cuina, per descomptat també en l’àmbit medicinal.
Les més utilitzades són:
Alfàbrega: les fulles, fresques o seques, combinen molt bé amb el tomàquet i els ous.
Cebollí: les seves fulles fresques les trobem a les sopes, plats de peix, pastes, amanides i receptes amb vegetals; també s’utilitzen per aromatitzar mantega i formatges frescos; les fulles seques són perfectes pels guisats.
Cilantre: conegut també com julivert àrab o julivert xinès, s’utilitzen, especialment, els grans secs, sencers o mòlts, també les fulles fresques; perfecte pels plats de peix, porc, aus, verdures i arròs.
Estragó: originari de l’Àsia central, de sabor fi i delicat; aromatitza les amanides, peixos, carns i patates; és un ingredient bàsic de les anomenades fines herbes.
Fonoll: les fulles i les llavors d’aquesta planta aromatitzen amanides, peixos, verdures, dolços, sopes i salses; també es consumeix el bulb de la planta, d’un deliciós gust anisat tant cru com cuinat.
Llorer: les seves fulles seques aromatitzen molt bé sopes, salses, patates, estofats, carns, peixos i plats escabetxats.
Menta: un bon acompanyant de la carn de xai, porc i pollastre, també les amanides, begudes, fruites i postres.
Romaní: fulles de gust picant i molt oloroses; seques o fresques les trobem en plats de carn, especialment vedella i xai, peixos, patates, salses amb tomàquet i llegums guisats.
Farigola: fresca o seca, sola o formant ramets aromàtics per acompanyar salses elaborades amb tomàquet o vi blanc, però també en els peixos, ous i rostits. No podem oblidar l’humil i omnipresent julivert.