La desaparició del Celler Santa Maria
Un establiment que va obrir les seves portes el 1949 i que era un dels comerços icònics del centre de la ciutat
La desaparició del Celler Santa Maria, al carrer de Santa Maria de Sant Cugat, és una notícia trista. Ja sé que la memòria és feble i que ben aviat, en veure una altra mena d’establiment al mateix lloc, amb uns altres productes, molta gent es preguntarà: “Això és nou, oi? Què hi havia abans, aquí?”
Aquesta inèrcia sembla inevitable, però sap greu. Sap greu, perquè estem parlant d’un establiment que va obrir les seves portes l’any 1949 i que, a banda de ser vist amb molt d’afecte per la gent, era un dels comerços icònics del centre de la ciutat. Era aquella mena d’establiment que tot santcugatenc, encara que no en sigui client, coneix. Això, malauradament, s’ha acabat.
La part bona d’aquesta desaparició és que no ha estat pas deguda a una fallida del negoci ni res per l’estil, sinó a un replantejament professional dels seus propietaris, en Josep i la Teresa, que han decidit iniciar una nova etapa en un tombant molt específic de la seva vida: “Tinc cinquanta-tres anys, i si no agafo ara aquest tren, ja no l’agafaré mai”, diu en Josep. I té raó. Pensar les coses dues vegades abans de fer-les és molt recomanable, però pensar-les quatre, cinc o sis vegades acaba essent molt improductiu, a banda, tot sovint, de ser una excusa per a no fer-les.
En Josep i la Teresa ja fa molt de temps que es dediquen a la producció del vi Maius, elaborat al Priorat, concretament al Barranc de la Bruixa, a Morera de Montsant, pel qual han rebut grans elogis d’especialistes internacionals i fins i tot, l’any 2014, van ser guardonats a Hong Kong en un concurs de tast de vins a cegues.
El vi Maius s’ha convertit en la seva passió i volen obrir mercat a l’Àsia i a Oceania, cosa que requereix una concentració d’esforços tan gran que resulta poc compatible amb l’establiment del carrer de Santa Maria.
Jo els felicito per l’amabilitat amb què sempre han tractat els seus clients i per l’aventura que estan a punt d’iniciar. M’agrada la gent audaç, la gent que compagina el romanticisme amb l’assertivitat, i que no està disposada a arribar a la vellesa lamentant el munt de coses que volia haver fet i que ja no farà.
Perdem un establiment estimat que tenia seixanta-set anys d’història i que amb la seva desaparició despersonalitza una mica més el centre de Sant Cugat, farcit de franquícies i de noms anglesos pretesament moderns, però en Josep i la Teresa tenen dret a escoltar la veu del seu cor i jo els desitjo molta sort.