Quan vaig marxar vaig deixar un ajuntament on es començaven a intuir alguns canvis. El més notori, que no hi havia ni rastre d’Esquerra Republicana i que la CUP li havia “pres” el lloc. Convergència i Unió gaudia de la seva habitual majoria absoluta i el Partit Popular feia de segona força, malgrat que passava prou desapercebuda. Ara, després d’unes noves eleccions, les coses han tornat a variar.
A la presa de possessió de Mercè Conesa revalidava l’alcaldia. Però ho feia amb menys poder i obligada, per tant, a entendre’s encara més amb l’oposició. Al seu costat, a llarga distància –això sí– però com a segona força ja no hi trobem un partit tradicional i de dretes; aquesta vegada s’hi ha situat la CUP, que ha doblat el nombre de regidors, com a resposta a la feina ben feta durant els últims quatre anys.
El PP ens el trobem quasi desaparegut, amb un sol regidor, frec a frec amb un altre dels partits de sempre, el PSC. Iniciativa perd votants però manté el seus dos regidors, mentre que ERC torna a trepitjar l’ajuntament amb tres regidors. Els mateixos que Ciutadans, que entren a Sant Cugat per primera vegada a la història i havent begut clarament de la pèrdua d’afinitats tant dels populars com dels socialistes. Pràcticament tots els partits poden fer autocrítica amb els resultats a la mà i confio que la facin.
Però això ja és feina seva. A mi, si una cosa m’enorgulleix de la configuració del nou consistori és que sembla ben clar que Sant Cugat té un perfil independentista. Divuit dels vint-i-cinc regidors són de forces sobiranistes. Fins i tot la secció local d’Unió s’ha decantat pel no a la pregunta del partit del cap de setmana passat. Si les eleccions municipals s’han d’entendre com una primera volta de les del 27 de setembre, permeteu que em quedi amb els resultats santcugatencs. Com cantava aquell anunci de loteria, que no em treguin la il·lusió.