La importància del moment
En aquests moments de l’any en que s’acosten les vacances, on sembla que tot es tingui que acabar ara, quan per davant, en el millor dels casos, hi ha un mes i en la majoria entre dues i tres setmanes d’inactivitat, considero que és un bon moment per valorar el que ha passat. Bé, millor dit, el que he percebut de l’àmplia i complexa realitat que ens ha envoltat i envolta.
No entraré en detalls, ja que les sensibilitats segur que seran diferents, però si en els fets generals i com aquests ens afecten i els afectem. Ens hem fixat en la pressió informativa de tota mena que ens han fet quan es produeix un fet i com de ràpid desapareix?
Podríem pensar en la campanya electoral municipal, en l’important que era tenir majoria absoluta per governar la ciutat en un moment clau de sortida de la crisi econòmica i política derivada de la corrupció i qui sap si també d’un determinat ordenament territorial estatal. A més, com se’ns deia, era important el govern dels millors, centrats en aquest repte anomenat Sant Cugat. Així vam passar dies de campanya, declaracions sentides, lletraferits escrivint o parlant respecte del transcendent, cartells, sortides a la TV, visites a barris on no vindran fins d’ací a unes eleccions...
I ara ni majoria, ni definició clara del rol de cadascun, ni tant sols dedicació plena, ja que qui té per delegació la màxima responsabilitat de més de 88.000 persones assumeix la responsabilitat a la Diputació. Cosa que ha fet sense preguntar-ho als qui li han delegat responsabilitat, perquè a més, sortia al programa. Qui farà què ara? Ja no queda res de tot allò, que és aixó, anomenat Sant Cugat.
En l’esport hi han hagut canvis en fons i formes, puc, vull dir que ho celebro, però des de la foto de la proclamació i les declaracions al Diari fins ara... Què? D’aquí a un mes comencen les competicions, les instal·lacions són les que són, la Guinardera és un projecte que no s’acaba de concretar holísticament. L’esport transversal no és un moda, ni una conjuntura municipal, és la pròpia evolució del tipus de vida que es genera en una societat desenvolupada. La dicotomia esport municipal-esport de club, així com esport de club privat respecte de club, són temes que cal parlar i superar, ja que són dels anys 70, del segle passat, quan es volia generar un model de societat igualitari. Ara calen altres igualtats, perquè hi ha altres facilitats i dificultats. On és la regidoria, quin paper pensa fer, amb qui i quan? Mantinguem el ritme i l’empatia, sumar és bo, totalment necessari i per fer-ho, cal arbitratge, des de la igualtat, l’empatia, la justícia i la força moral. Esperem amb positives ganes.
Que s’ha fet de les moltes notícies negatives, que ens omplien de comentaris morbosos, secundaris, parcials, obscens, futils, intranscendents, per fer notícia i no informació? A mi el que més m’ha afectat i el que em revela encarà ara, és la dels morts al Mediterrani intentant arribar a la seva Ítaca. Em genera fàstic, un immens buit moral escoltar als polítics i als opinadors professionals que es cremaran les barques dels qui els transporten com besties, que jutjaran i empresonaran o mataran als pirates, que donaran una xifra de persones que podran ser acollides per cada país de l’UE... Per què no parlen de que el que mata és la misèria? Misèria que generem tots, alguns involuntàriament i sense beneficis i altres, pocs, voluntàriament i amb molts beneficis. Per què no ho parlem, ho aflorem i som conseqüents?
Per què portem tant de temps escoltant-los i veient-los fer una magnífica obra de teatre polític respecte del nostre futur? A quants actes de llibre Guinness més haurem d’anar? Quantes baixeses més tindrem que aguantar d’una Espanya, encarcarada, vella i consumida per unes actuacions corruptes? Fins quan tindrem que escoltar bestieses incultes com la darrera del president de Cantàbria, dient que tallaria l’aigua de l’Ebre i aquesta no arribaria ací. Tan poc va anar a classe, que només recorda que l’Ebre neix a Fontibre però que es fa gran arreu? No sap que la governança de l’aigua es fa a escala estatal o europeu? O aquell altre d’Extremadura, que donava lliçons de gestió econòmica, anant-se a alliberar la libido a Canàries a compte de tots, perquè tots contribuïm a la seva economia i a la seva martingala sexual...
Talment sembla l’efecte Doppler, un fenomen físic que fa que el soroll quan s’acosta soni més agut i quan s’allunya més greu, és dir sigui més o menys perceptible, segons vingui o vagi. El problema és que els problemes no venen i marxen, molts es queden.