La independència d’en Duran
Escric això el dijous 18 de juny. Poc després de fer-se oficial el trencament de la federació Convergència i Unió
Han estat gairebé 37 anys de travessa política en comú. Des de la constitució, com a coalició, el mes de setembre de 1978, passant per la transformació en federació l’any 2001, fins avui, 18 de juny de 2015, data en què s’ha escenificat la separació.
La raó: la irreconciliable distància de plantejaments entre Convergència Democràtica de Catalunya i aproximadament el 50,9% dels afiliats a Unió Democràtica de Catalunya envers el procés cap a la plena sobirania de Catalunya i la constitució d’un estat català. Prou important en els moments que estem vivint, en què un posicionament clar de cara a les eleccions vinents del 27 de setembre serà essencial.
El camí: a aquesta situació s’ha arribat després de força temps, per part de la direcció d’Unió, d’evitar explicitar la posició del partit en relació a les aspiracions sobiranistes del seu soci a la federació. Han aguantat el debat intern com han pogut fins a les eleccions municipals, probablement per evitar mals majors als seus candidats amb possibilitats de ser elegits com a regidors. Han plantejat una consulta interna una mica kafkiana. Amb una pregunta “trampa”, enrevessada i difícil d’entendre, que permetia un gran vano d’interpretacions independentment del resultat de la votació. Una pregunta que ja va trencar el partit ella sola. Que va ajudar a fer surar un corrent intern clarament divergent de l’oficialisme d’en Duran i Lleida, movent hàbilment els fils parapetats darrere de Ramon Espadaler, que li ha estat fidel, tot i la dificultat de l’exercici. Han vist com el resultat de la consulta, ben lluny d’aflorar guanyadors, els ha fet perdre a tots: una mica els papers, perquè no saben llegir el missatge, i totalment el partit, perquè no saben actuar d’una manera adequada.
Els tempos: sorprenentment, tot plegat s’ha resolt en unes hores. Una relació de gairebé 37 anys es trenca en un moment. Dimissions. Reunions urgents. Decisions extremes i definitives. Probablement el resultat d’haver estat reprimint un conflicte intern massa temps.
I quan m’ho miro de lluny, m'adono que el que ha passat, realment, és que hem assistit com a espectadors d’honor al full de ruta cap a la independència de Duran i Lleida. Després d’un procés democràtic i poc dialogat (diguem-ho tot), ha aconseguit separar-se de la meitat del seu partit i del seu soci durant un munt d’anys. Exactament allò que no entén que vulguem alguns catalans per Catalunya.
De vegades em costa entendre la manera com funcionen algunes ideologies que, massa sovint, semblen més pensades per satisfer interessos personals que per cercar el bé comú.
Seguim.