És cert que no passa a tothom, ni en el mateix moment, ni circumstàncies, la qual cosa és magnífica amb la pràctica esportiva, que fa que el cos en general i en cada cas en particular, determinades parts del mateix vagin al límit.
Per tant, tot i els gens discutibles efectes positius de l'esport, aquest porta aparellat el risc de la lesió.
Sens dubte aquesta no té les mateixes conseqüències físiques en una persona jove, que en una adulta i més encara en una vella. Tanmateix té uns punts en comú, que cal destacar i comentar, potser com a teràpia personal, per superar el tràngol.
Indubtablement, tenir una lesió important després dels 60, genera un no sé què, no recuperable, un no poder fer i ser com abans de... és greu? Depèn de cadascú i les seves circumstàncies, del que fa en la feina, en les activitats socials, del caràcter amb el qual encara la nova i gens volguda situació. Per tant, el primer que cal assumir és una determinada limitació funcional real.
El segon, és el fet de passar una espècie de dol, és acceptar que alguna cosa que s'apreciava molt especialment, com pot ser jugar a rugby, ja no podrà fer, i aquest fet costa d'assumir. És ben cert que se segueix essent membre d'un col·lectiu, en el que es podran fer altres coses en i per aquest, però el joc i tot el que comporta, ja no hi serà.
El tercer és la implicació social/laboral. Una lesió en edat avançada comporta comentaris, segurament benintencionats, però fútils. "Home, potser ja havies d'haver-ho deixat molt abans"; "a la teva edat una petanca i sobretot camina molt"; "ja se sap, te la jugaves i t'ha tocat". Tanmateix, ningú diu res al que cau per unes escales o al que es lesiona esquiant, per què? No se sap.
El quart, és el decebedor descobriment dels "cenisos", dels pessimistes actius, dels que esmerça'n la mateixa energia que caldria per fer un pensament positiu en fer-lo negatiu. Així s'escolta, "a aquesta edat i amb aquest tipus de lesió amb els anys cauràs per manca de força i es trencaran ossos". S'hauria pogut dir, amb el mateix esforç "amb la recuperació feta, tens musculatura per encarar molt bé la vellesa". Però malauradament, hi ha un ampli col·lectiu, que pensa que si tothom és borni, no es notarà tant la seva ceguesa.
El cinquè, són les conseqüències econòmiques en l'esportista / treballador afectats per una lesió de mitja / llarga durada, així, poso el focus en el cas de la contraprestació percentual que fan les empreses a la que ofereix la SS als treballadors, que en algunes empreses no hi és i que cal forçar, que en tots els casos sigui coberta al 100% per aquestes, ja que sinó, lesionar-se es paga, també amb diners.
Els motius genèrics per demanar això són que l'esport és quelcom més que la pràctica esportiva, com contínuament ens diuen els mitjans de comunicació per encàrrec de les administracions i essent així, és a dir, que genera beneficis físics, mentals i socials, que repercuteixen en menors costos en salut publica, com és que no estan coberts? Més quan la pràctica esportiva, en una bona part està pagada particularment.
Com a positiu, la lesió, marxar d'una cosa volguda, quotidiana, en la que s'han esmerçat molts anhels i esforços, és la preparació per altres sortides, com la jubilació. Aquesta situació valida el que tothom sap: ningú és imprescindible i sense dir-se, sense ser conscient / conscients, ja no hi ets, ja no ets. La qual cosa és perfecta. És una mostra que la vida segueix; és una mostra que una idea de fa set anys és una realitat consolidada, en creixement i renovació.
Al mateix nivell, es troben persones que fan el possible per cercar opcions al lesionat en el grup, perquè sigui part de la pinya, que tot i no ser el visible ni el més important, cal tenir-la per fer el castell, per superar-se.
Fa set anys vàrem escriure, "no deixem de jugar perquè ens fem vells, ens fem vells perquè deixem de jugar". Ara cal seguir dient-t'ho d'una altra manera, que segur hi és, però sap molt greu, em dol, m'emprenya. No poder tornar a dir "un més, gràcies" amb una forta abraçada en acabar el partit.