Ara sonarà el despertador, m'aixecaré i començaré el dia. Aniré a treballar, després dinaré amb els pares, descansaré una estona i tornaré a la feina. Acabaré la jornada donant classe i al vespre arribaré a casa, cansada i amb ganes de tranquil·litat.
Obriré la porta i diré un "hola!" a l'aire per veure qui contesta i escoltaré les seves veus, les dels meus fills, que estaran cadascú al seu segurament davant d'una pantalla. Els abraçaré, nosaltres som molt d'abraçar. Aniré a la cuina i miraré què puc fer per sopar, però decidiré dutxar-me abans i posar-me còmode. Calçar-me les sabatilles que són el senyal inequívoc que, per fi, soc a casa. Després em serviré una copa de vi i faré una truita de patates que soparem tots tres junts, mentre xerrem o discutim... hi ha dies de tot. Recollirem la cuina i ens posarem còmodes al sofà. Segurament veurem una sèrie, o una peli; la tele fa temps que no la mirem, total, pel que donen... I anirem al llit, cansats però tranquils, perquè estem junts, a casa i en llibertat.
Ells no podran. No escolliran a quina hora aixecar-se ni res de la resta del dia. No veuran la família, no faran abraçades, no hi haurà truita de patates compartida entre mirades. Alguns, ni tan sols menjaran perquè així ho han decidit. Com a única arma per cridar l'atenció davant una justícia sorda i cega.
Sembla que la resta anem normalitzant les coses que van passant, i cada vegada són més greus. Sembla que siguem capaços de seguir amb les nostres vides com si res, però en el fons, almenys a mi em passa, tenim dins el cor un racó trist i preocupat pel present d'ells, i pel futur de tots plegats.