La Marxa, marxa
La Marxa marxa bé. Al pas constant (ni massa ràpid ni massa lent) que reclama la seva regularitat. Perquè la muntanya no està feta ni per anar corrent ni perquè se’t faci fosc. Es va concebre per inferir l’amor per l’excursionisme i avui el Club Muntanyenc és una de les entitats més influents i multidisciplinars de Sant Cugat. En part també perquè s’ha sabut adaptar als nous temps. Quan era petit, els pitralls els anavem a recollir el dissabte abans i el número estava pintat amb un enorme rotulador vermell: avui porten tarja electrònica. Quan el mal temps obligava a ajornar-la, te n’assabentaves perquè el Pepe Pros passava amb un cotxe amb altaveus per tots els carrers: avui te n’assabentes pel Twitter. I fins i tot m’agrada més que es faci ara per primavera que a la tardor, com abans. O que una part de la recaptació es destini a Save The Children.
Fa uns anys era pràcticament impossible parlar amb un nen o nena que mai hagués participat a la Marxa. Això ja no és així. Tal com passa amb altres expressions col·lectives del nostre poble/ciutat, la Marxa passa desapercebuda per un sector cada cop més important de santcugatencs. La Marxa és el primer tast d’implicació social que més tard es tradueix en altres manifestacions. Renunciar a participar a la Marxa suposa perdre’s una llavor. Recomano fervorosament a tots els pares que s’ho pensin dues vegades i que hi inscriguin els seus fills. No se’n penediran.