La Montse Cairó

El director d’aquest diari em va proposar de col·laborar-hi: “Un article de tant en tant, de temes locals...!” La deferència és d’agrair, però confesso que, d’entrada, no veia quin interès podia tenir, per als lectors, parlar com a exregidor. Tampoc no hi tinc prou distància, encara. Després, però, em vaig adonar que era una oportunitat per escriure sobre gent extraordinària però discreta —la bona gent ho sol ser— que he tingut el privilegi de conèixer. Persones que val la pena de fer sortir al DIARI de Sant Cugat perquè deixaran una ciutat i un món millors dels que es van trobar. Que deixaran, o que ja l’han deixat...

Malauradament és el cas de la Montse Cairó i Munné. Fins al darrer moment vam voler creure que se’n sortiria, de la seva malaltia. Però finalment la Montse se’n va anar el passat 19 d’agost. Malgrat la data tan intempestiva, el tanatori de les Corts es va omplir com un ou.

La major part de comiats són força estàndards, clònics gairebé. N’hi ha que ens evoquen la naftalina i el resclosit, d’altres el mer tràmit o la pregària impostada. El de la Montse, per contra, va ser diferent. Molt especial, com ella. Els qui hi vam assistir —amb el cor trencat i un indignat sentiment d’injustícia— ens vam trobar amb un adéu sentit i imaginatiu que ens va emocionar. En vam agrair la frescor i sinceritat dels familiars i amics que el van improvisar.

I és que la Montse no era una persona estàndard. Va omplir d’activitat i alegria moltes vides, de llum i color molts indrets i entitats. A Sant Cugat va participar intensament en el Club Muntanyenc —amb l’Eduard—, en el Cor de l’Òpera de Cambra, en els Geganters (també amb l’Eduard)... i en d’altres fòrums oberts que, talment com flors, ella pol·linitzava i nodria de manera discreta, com una abella mare responsable i amatent.

En sóc testimoni de la bondat i energia positiva que emanava de la Montse, així com de la serenor i tranquil·litat amb què afrontava les dificultats. La seva bona amiga Mariona ens explica com reia amb ella, pocs dies abans de traspassar... Els valors de la Montse, la seva curiositat, l’optimisme vital i les seves qualitats humanes formen part d’aquell bagatge protector que tots necessitem per fer front a les forces negatives que sempre ens assetgen.

Estimava amb passió la vida, la cultura, la muntanya, la bona música, el seu país...

Amb aquest perfil no era estrany que, partint de la seva formació com a psicòloga, el vessant pedagògic esdevingués element nuclear de la seva trajectòria vital i laboral. No tothom serveix per ensenyar i ajudar, per encoratjar i asserenar... Però a fe que ella en va excel·lir! Amb grans i petits. “No em jubilaré mai!”, deia . I no ho farà. No es jubilarà pas, perquè era d’aquelles persones que, amb humilitat i senzillesa, exerceixen el mestratge autèntic que no expira, un mestratge de com cal anar per la vida.

És un clàssic dir que els més bons, els qui deixen petjada i un món millor, solen marxar primer. Potser és perquè són guies naturals, precursors que, feta la feina, ens passen al davant per il·luminar-nos en el traspàs a l’altra vida. Ben diferent d’aquells que, parapetats dins el seu forat i sense aportar mai res, acaben morint de vells... sense deixar cap rastre.

La Montse, en canvi, és dels qui marquen el camí. En el seu cas, un full de ruta ple de joia, encatifat de flors i de somriures. I som molts els qui, amb l’Eduard i les seves quatre filles, volem continuar aprenent i compartint la seva generosa lliçó de vida.