La mort de Rafael Recolons
El veia una mica més fatigat, però en cap moment no em va passar pel cap que allò fos el llindar d’un adéu
La mort de Rafael Recolons, el 21 de juny passat, a 79 anys, em va deixar completament astorat, perquè el tenia en gran estima i no sabia pas que estigués malalt. Vull dir que la notícia, en llegir-la, em va agafar per sorpresa. És veritat que darrerament el veia una mica més afeblit, més fatigat, però en cap moment no em va passar pel cap que allò fos el llindar d’un adéu.
L’última vegada que vam conversar va ser el dia que els Amics de la Unesco de Sant Cugat celebraven una assemblea en la qual ell s’acomiadava com a president de l’entitat, després de sis anys. Un parell de mesos abans, en Rafa, així és com tothom el coneixia, m’havia trucat perquè hi presentés cada tres mesos la projecció d’una pel·lícula valuosa. I la pel·lícula que vaig escollir per al 30 de març fou To Be or Not To Be, d’Ernst Lubitsch. Va ser el darrer cop que el vaig veure.
En la projecció següent, la de l’1 de juny, en Rafa no va venir. Per sort, en saludar la nova presidenta, Isabel Gonzàlez, vaig dir unes paraules sobre ell, però n’hauria dit moltes més si hagués sabut que la seva absència era causada per una malaltia tan irreversible. Es dóna el cas que l’últim escrit seu va ser un article al TOT Sant Cugat en què comentava la projecció del film To Be or Not To Be, que li havia agradat molt.
Hi deia unes sàvies paraules: “El film ens enfronta a un fet terriblement antic i nou: l’intent d’anorrear persones i pobles. La negació de l’existència i el menyspreu d’unes persones i pobles considerats inferiors. Un estat que muntava la seva filosofia en el més gran rebuig a la vida d’altres éssers humans. En aquest cas el poble jueu o les ètnies que el nazisme considerava inferiors i indignes. Una pel·lícula intel·ligent i divertida que esperona els Amics de la Unesco de Sant Cugat a seguir construint la pau en la ment de les persones i els pobles a través de la cultura.”
Com dic, em sap molt de greu, moltíssim, aquesta partença inesperada de Rafael Recolons. Tots dos ens esborronàvem en veure com els Drets Humans són trepitjats per una Europa que nega l’entrada a milers de persones que fugen de la fam i de la mort, i compartíem l’anhel de veure una Catalunya lliure de les cadenes espanyoles.
Hem perdut una gran persona, hem perdut un home discret, un home que, sense cap afany de protagonisme i fidel als principis de la Unesco, va treballar per la llibertat, perquè sense llibertat no és possible la fraternitat.