La nit màgica de Reis. Els seus orígens es perden en la foscor del temps. És la nit més esperada per la quitxalla i també per molts de més grans. Sempre s’ha celebrat amb molt entusiasme, fins i tot en temps de guerra, encara que amb el nom canviat perquè aleshores s’anomenava “La Setmana de l’Infant”. Començava el dia de Cap d’Any i s’acabava el dia sis de gener. En aquell temps, els Reis deixaven les joguines a les escoles i llocs oficials per repartir-les als infants. D’aquesta manera s’estalviaven haver de pujar per finestres i balcons.
Abans de la guerra, però, la nit de Reis per als petits era una disbauxa. Uns arreplegaven les espardenyes o bé les sabates velles, les posaven ben netes a la finestra o al balcó; altres omplien un senalló de garrofes i civada i ho posaven al costat del calçat perquè els camells i cavalls poguessin menjar. Tots amb les seves cartes a sobre perquè en aquell temps les cavalcades no es feien com ara. Els Reis havien de llegir-les mentre repartien les joguines.
Normalment demanàvem, com sempre, el cel i la terra, però ens deixaven el que podien perquè el pressupost era molt just. A les noies, la clàssica “Pepa” de cartró amb ben poca roba; als nois, un camió de fusta, totes les rodes del qual ballaven com si estiguessin marejades i, amb molta sort, algun cavallet de cartró que si intentaves pujar-hi a sobre, no et durava fins a migdia. Quan es desbarataven, tornàvem a agafar el nostre tren de llaunes de sardines, que costava poc, i al qual sempre es podien afegir més vagons al darrere.