La Torre Negra: un patrimoni irrenunciable
Seria un magnífic Centre d’Interpretació de Collserola i d’una part de la nostra història
Els propietaris de la Torre Negra van posar a la venda l’emblemàtica fortalesa medieval i l’Ajuntament crec que en sospesa la compra. Sabem que el consistori afronta moltes despeses, i molt superiors, que avui llasten el seu pressupost. Hi ha el cas de les expropiacions de zones verdes vinculades al Pla general metropolità: unes indemnitzacions discutibles però obligades per sentència, que, a diferència de la Torre Negra, beneficien ben pocs ciutadans...
La importància patrimonial d’aquesta fortalesa va just al darrere de la del Monestir, al qual antigament protegia. Cal preservar el Monestir, ningú en qüestiona la prioritat, però això no ens ha de fer oblidar aquesta oportunitat —única?— d’aconseguir la Torre Negra per a la ciutat.
Seria un magnífic Centre d’Interpretació de Collserola i d’una part de la nostra història de cara als visitants que tard o d’hora ens vindran. Barcelona ja té projectats importants accessos a Collserola, i caldrà estar preparats.
La Torre Negra ens ha arribat molt ben conservada, per dins i per fora. La seva imponent planta quadrangular de tres pisos d’alçada, amb la torre quadrada adossada a un angle, les finestres geminades i el portal adovellat tenen un valor històric i una força icònica remarcables. El seu origen se situa al segle XII, quan el Monestir repoblà terres arrasades pels sarraïns i féu construir, enmig de la boscúria, una fortalesa defensiva que vigilés l’antiga ruta medieval cap a Barcelona. En els segles XIV i XV, durant els regnats de Martí l’Humà i Alfons el Magnànim, la casa forta —ampliada i reformada— hostatjà els convocats a Corts, celebrades a la sala capitular del Monestir.
La necessitat actual de quadrar pressupostos municipals no ens ha de fer caure en la miopia que molts santcugatencs d’avui i de demà no perdonarien. Seria trist, d’aquí a uns anys, haver de dir a un nét meu, en passar pel Pi d’en Xandri: “Mira, aquest hotel de luxe “amb encant” podria haver estat nostre, de tots els santcugatencs...”.