Les 590 tribus santcugatenques
El capitalisme neoliberal i el patriarcat s'abracen ben fort per blindar uns interessos del tot entrelligats
Els fusells del pensament correcte van tornar a disparar la setmana passada tuits, articles i fins i tot portades contra una de les sospitoses habituals de voler tornar a reubicar la humanitat a les tenebroses cavernes. Aquest cop, però, els perillosos comunistes no eren acusats de menjar nens per esmorzar, sinó només de voler-los criar en col·lectivitat. Encara rai.
En aquesta democràcia tan madura, hom pot treure a debat la transparència de les administracions, els estàndards de netedat i de cabal mínim dels rius, les armes a disposició dels cossos policials o, si s'hi esforça molt, encara pot posar en dubtes alguns concerts educatius. Ara bé, compte si es toca alguns dels tòtems ideològics d'Occident, que els canons dels cànons establerts retronaran! Unes relíquies inviolables que són sobretot de caràcter econòmic (la propietat privada, el deute, la lliure competència...), però també moral. El capitalisme neoliberal i el patriarcat s'abracen ben fort per blindar uns interessos del tot entrelligats.
En un país teòricament liberal i amant del pensament lliure, salten totes les alarmes quan la CUP qüestiona en una moció a Manresa que els tampons i les compreses siguin els millors articles d'higiene femenina i proposa promoure la copa menstrual. Ai, quin agosarament! Unes setmanes més tard, Anna Gabriel dobla l'aposta i s'atreveix a qüestionar l'estructura de la família tradicional en favor d'una de més col·lectiva. Quina infàmia!
Com encaixaria aquest polèmic model a Sant Cugat, el paradís dels pares i les mares joves? S'imaginen famílies vivint i criant juntes? Doncs només cal anar a l'Institut d'Estadística de Catalunya per descobrir que ja hi ha 590 habitatges a la ciutat on conviuen dos o més nuclis familiars.
D'acord, és només un 2% del total dels habitatges, en alguns no hi deuen haver nens petits, i probablement en certs casos les raons econòmiques deuen haver pesat més que les de model familiar a l'hora d'agrupar-se sota un mateix sostre (i per tant, no hi ha un objectiu conscient d'educació alternativa).
Malgrat tot això, però, la qüestió és que no hi ha cap evidència que faci pensar que la convivència en el si d'alguna d'aquestes 590 "tribus" hagi capgirat cap ànima feble, perduda pel fet de no créixer al jaç d'una família tradicional. O sí? De fet, res fa pensar que això hagi passat tampoc a tot Catalunya, on hi ha 62.789 habitatges d'aquest tipus (una xifra quasi idèntica, per cert, als vots obtinguts el 20-D pel partit baluard de la família tradicional, Unió Democràtica).
Anna Gabriel no té dret a sentenciar que la família convencional "és pobra i enriqueix molt poc" (hi ha de tot a la vinya del Senyor), però els atacs rebuts per obrir un debat lícit i raonable són ben incomprensibles.
Curiós, si més no, que aquesta indignació davant qui proposa la copa menstrual o un altre model de criar nens no es traslladi, per exemple, contra el fet que l'IVA dels tampons que tant es defensen o dels bolquers per als nens que tant preocupen segueixi al 21% i no a un tipus superreduït, com sí que denuncia ERC en aquest ple municipal de maig.