Mami, què és un refugiat?

“Per cada sirià retornat a Turquia, un altre refugiat sirià serà traslladat de Turquia a Europa, amb prioritat per a aquells que no hagin intentat arribar abans a Grècia”.

Ho heu llegit bé, és així. És el que els grans pensadors de la nostra època han gosat escriure, negre sobre blanc, decidint així el futur de milers de persones que no tenen on anar.

Ara diu que no els hi hem de dir “refugiats”, que els hi hem de dir “expulsats”, així, només canviant-los el títol, ens donem el dret d’engegar-los fora, a Turquia, pagant amb diners la nostra consciència ens quedem tranquils mentre milers de persones (només avui 1.600) arriben desesperades en cerca d'un nou futur a terres que els hi són desconegudes, perquè a casa seva ja no hi ha futur. Això sí, diu que si demostren que les seves vides corren perill al seu país, podran quedar-se a la nostra gran Europa… Es veu que agafar les quatre coses que et queden, els avis, els nens, les dones, els joves desemparats i posar-los dins de vaixells estrets com sardines, jugant-se la vida per veure sortir el sol alguns dies més, això no és suficient demostració que corrin prou perill a casa seva.

I jo em pregunto cada dia, què podem fer els ciutadans normals per donar un cop de mà? Com podem demostrar a aquesta gent que els homes i les dones d’Europa sí que els volem rebre, ajudar-los i entre tots buscar noves maneres de construir futurs?

Darrerament he conegut, aquí a Sant Cugat, una associació d’ajut als refugiats, es diuen Assemblea de voluntaris per als refugiats, i són persones normals, com tu i com jo, que han decidit des de ja fa uns mesos, posar el seu gra de sorra per canviar aquesta situació tan injusta i inhumana.

Ells es reuneixen amb uns i altres, col·laboren amb altres entitats, es formen en voluntariat, organitzen conferències, performances, es mouen!! Però i tu?, i jo?, què estem fent per ajudar?, què podríem fer?

Jo no ho sé, de veritat que em sento impotent, trista i se m’encongeix el cor en anar llegint notícies, però potser, si tu i jo, i aquell i l’altre col·laboréssim, potser si entre tots anéssim sumant esforços, podríem fer créixer aquesta Assemblea de voluntaris, i sumar més forces, i aconseguir més veus, i fer-nos escoltar juntament amb totes les altres entitats, petites, mitjanes i grans, que lluiten i treballen per aturar el racisme, la injustícia i la vergonya que, sincerament, costa molt d’explicar als fills.