Manel Carrasco i Formiguera cantonada Ventura Gassol
El barri de Coll Favà està format per carrers que porten noms de prohoms de Catalunya
La majoria són cognoms imprescindibles per entendre la literatura catalana, com Josep Carner o Carles Riba. D’altres són història recent de la nostra política: de fet el principal eix és l’avinguda de Francesc Macià.
La zona esportiva municipal Jaume Tubau (un altre gran nom) està delimitada per una confluència de carrers en forma de V baixa (quina casualitat) que dibuixen la fusió dels carrers Ventura Gassol i Manel Carrasco i Formiguera.
Aquesta casualitat del nomenclàtor és una metàfora dels nostres dies. Avui, els hereus polítics de Carrasco i Formiguera són heretges al seu propi partit. La plana major d’Unió Democràtica de Sant Cugat (Joan Recasens, Xavier Amador, Carles Brugarolas, Lluís Fernández i Albert Latorre) han ingressat a Hereus 1931, la plataforma democristiana que és partidària de la independència, de donar suport a Mas, de la confluència sobiranista i d’anar tots a una fins a la victòria final. I després, que els liberals tornin a ser liberals i els socialdemòcrates, socialdemòcrates. I els democristians, democristians.
Manel Carrasco i Formiguera és autor d’aquesta frase: “No mantindré extremismes inútils que no puguin ésser mantinguts amb tota eficàcia. Però si els cas arriba, nosaltres, homes d'un partit essencialment catalanista, demanarem un lloc d'honor en aquelles organitzacions que, basades en uns principis democràtics, seguissin el camí que assenyalés el poble de Catalunya i aniríem disposats a tots els sacrificis que calguessin”. Carrasco i Formiguera es referia així al suport incondicional que, com a catalanista, oferia un partit –aleshores rival– com Esquerra Republicana. Abans catalanista que socialcristià. El govern republicà tenia com a conseller de cultura Ventura Gassol, autor d’unes 'Tombes flamejants' que acaben així:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.
Són uns temps en què fins i tot els carrers poden donar lliçons. La unió independentista fluïnt amb l’esquerra republicana. I si hom es posa mirant a Ítaca, els carrers Ventura Gassol i Carrasco i Formiguera es fonen en un de sol fins que arriba al carrer de Salvador Espriu: “Escolta Sepharad: / Els homes no poden ser / si no són lliures”.