Recordo, d’això ja fa molts anys, una conversa amb un bon amic metge, amb molta tradició mèdica familiar, que parlant de la sal i del seu bon ús pel nostre cos, va dir-me: Mira Pep, a casa sempre he sentit dir que el saler a taula sobra, que només amb el polsim prudent de sal al cuinar, tenint en compte que la majoria d’aliments, uns més que altres, ja porten la seva pròpia sal natural, en tenim més que suficient per regular l’ús de la sal. Savi consell que, per simple i racional, vaig aprendre i que sempre més he tingut en compte amb resultats positius.
De la sal en tenim una àmplia cultura des de molts segles ha. Diuen que al Paleolític ja es tenia coneixement de la sal. Aquest producte natural ha tingut tal importància que esdevingué el seu ús com a moneda de canvi, qui la posseïa tenia poder. Ha estat present en totes les cultures i èpoques com a condiment i com a agent conservant. S’obté a les salines per evaporació i per extracció minera. Entre les moltes classes de sals, anomenem algunes: sal de cuina, sal fumada, sal d’all, sal d’herbes, flor de sal, sal marina, sal d’api, sal negra i sal de sèsam.
A més d’aquestes sals genèriques, també existeixen sals amb nom propi com ara la Sal Maldon: sal marina elaborada en la població de Maldon, Essex (Anglaterra); forma escates cristal·lines, subtils i fràgils. Sal Halen Mon: sal marina de la costa gal·lesa, de gran puresa present en tres tipus: fumada, especiada i en cristalls. Morton Salt: empresa fundada a Chicago l’any 1848, és la sal americana per excel·lència. Sal de Himalayen: sal mineral de tons rosats procedent de l’Himàlaia. Flor de sal de la Camarga: procedent de les salines de la Camarga, a la Provença francesa; és perfecta per donar l’últim toc als plats cuinats. Flor de sal de Guerande: sal marina de la Bretanya, d’un color gris i uns cristalls de mida mitjana, molt rica en oligoelements.