Nit electoral

Escric aquest text mentre espero que comenci a la tele el programa especial dedicat al recompte de les eleccions al Parlament Europeu

Albert Artigas Membre d'ARRAN Sant Cug 27.05.2014 04.00 h.

Me’l miraré per inèrcia, perquè és el que toca fer les nits electorals. Avui, però, ho faré amb menys interès que en altres ocasions; conscient de la poca o nul·la rellevància del que resulti d’aquestes eleccions.

M’explicaré: no és que pensi que les decisions que es prenen a Europa no ens afectin. De fet, la política econòmica que executen els governs dels estats membres -especialment els del sud- són dissenyades pels organismes que conformen la Unió Europea (UE). Els retalls socials, el desmantellament del teixit productiu a casa nostra, la integració de les nostres universitats a l’EEES a través del Pla de Bolonya, la privatització de serveis, les reformes laborals, el pagament del deute il·legítim, o el rescat de la banca són alguns exemples d’allò que imposa la UE a casa nostra i afecten de forma molt determinant les nostres vides. Malauradament el Parlament Europeu no hi pinta pràcticament res, en cap d’aquestes decisions.

Tal com ens explicava fa unes setmanes l’economista Miren Etxezarreta a la Casa de Cultura, la majoria de lleis rellevants que vénen d’Europa es cuinen als despatxos de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE). Això sí, sempre amb la inestimable ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) i aquells éssers sense rostre a qui anomenem “mercats”. La democràcia és quelcom que brilla per la seva absència a la UE justament perquè cap de les persones que conformen aquests organismes són escollides democràticament.

Avui no he votat. M’he abstingut conscientment com a forma de rebuig a una Europa segrestada per empresaris i banquers. En contra d’aquesta Europa de la guerra i l’imperialisme que és un dels més grans exportadors de misèria i patiment del planeta. Per dir que no a la UE antidemocràtica i centralitzadora que no reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles que la formen, ni la seva llengua, ni els seus símbols.

En ple debat sobre la independència en una part del nostre país, cal plantejar-nos si en el marc d’un nou Estat estem disposats a seguir cedint a Brussel·les -i a Berlín- una porció tan significativa de la nostra sobirania.

Segueix @alarru a Twitter.