Em deia l’altre dia un amic, fent-me una pregunta, si jo coneixia l’existència a Sant Cugat d’una oficina d’objectes perduts. La meva resposta el va portar cap a la seu de la Policia Local, que és on em sembla que es troba aquesta dependència o almenys li podien donar raó.
Ens deixem coses. Això és una evidència. La distracció, la falta de memòria, etc. fan que perdem objectes als llocs on hem estat. La diferència entre abandonar una pertinença i deixar-se-la és òbvia. En el primer cas hi ha una voluntat de desprendre-se’n. En el segon, qui ho perd vol recuperar el que ha perdut. De la mateixa manera passa amb els animals. Recordo aquella campanya publicitària en què des d’un cotxe s’abandonava un gos i l’eslògan era que “Ell mai no ho faria”.
Hi ha bastants cartells, manuals molts d’ells, enganxats als fanals de la via pública, amb una foto penjada d’un animalet, gos, gat, o altres, indicant el nom i el lloc de la desaparició d’aquella mascota. Alguns d’aquests cartells estan fets amb traçada infantil, indicatius de l’edat del seu autor. Em pregunto si, a vegades, aquests angoixats nens coneixen la veritable raó de la desaparició de la seva mascota. Potser haurien de mirar al seu entorn per trobar sospitosos, però això no toca avui.
El cert és que el motiu central del meu article és una bicicleta. Si passeu pel carrer de Domènec, a la vorera esquerra, sentit de la marxa dels cotxes, hi ha una petita bicicleta de color de rosa, lligada a un fanal amb un cadenat. No deixaria de ser un fet anòmal la seva ubicació, però potser per motius d’espai casolà, la seva propietària, entenc una nena d’uns cinc anys, la deixa fora, al carrer.
Jo hi passo molt sovint per aquest carrer i a diverses hores. La bici hi és sempre, lligada, suportant el fred i la pluja, i no sembla que hi hagi algú que se’n preocupi. Hi penso massa quan la veig. Em sap greu. Potser la seva propietària la fa servir quan jo no passo, em reconforto. El cert, però, és que quan la veig, igual cada dia, penso en la nena i em fa patir.