Ojalá que llueva café en el campo…
I jo em pregunto, un obrer d’una fàbrica no fa esforços? Un cambrer que es passa hores i hores d’enpeu atenent sempre amb un somriure als clients, no fa esforços? Una persona que es lleva cada dia a les 5 del matí per anar a treballar no fa esforços? Oi tant que els fem, oi tant que ens esforcem i fem la nostra feina tant bé com podem. Però aquí la diferència, que per molt que un cambrer es passi hores treballant, el seu salari mai arribarà a ser el del tenista. Tampoc crec que li toqui, ningú li hauria de tocar tenir salaris tan alts. Quan més té una persona, menys té una altra. Perquè no oblidem, la riquesa és finita. Per tant, quan més acumuli un individu, menys tindrà un col·lectiu. I perquè no posem topes? Perquè hi ha gent que se la valora 5,10,20,30 vegades més que altres? Estic d’acord en una millora salarial i en una valoració de la feina per esglaons, però ha d’haver-hi tanta diferència entre ells? Una persona val tant més que l’altre?... no ho crec, però això crec firmament en un salari màxim establert.
Per tant, m’indigno. M’indigna que no ens unim tots els de la classe treballadora que, cada dia, veiem com se’n riuen de nosaltres. Aquests dies, estar havent-hi un exemple de revolució, una demostració d’unitat. Els miners d’Astúries, que a banda del que es pugui opinar del seu sector, ells defensen els seus drets amb carn i ungles i demostren que la unitat fa la força. Així que tan de bo, que llueva café en el campo per poder recollir les nostres collites a temps, abans que el vent occidental escampi les nostres llavors.