Avui us parlaré de la meva relació amb una de les entitats amb més de prestigi al nostre País. I sí, poso País amb majúscula perquè per mi, aquí, és un nom propi.
A principis dels anys 70 vaig seguir uns cursos de català i de seguida se'm van proposar d'anar a una escola, per cert, una mica lluny del centre de Barcelona, a impartir unes classes, fora de l'horari escolar, perquè els alumnes que voluntàriament volien (o volien els seus pares) poguessin tenir coneixement de la llengua del país, llengua, però, que no s'ensenyava a l'escola.
Això, quan ho expliques a les noves generacions se'n fan creus perquè ningú s'arriba a creure que la llengua pròpia de Catalunya fos obviada en els centres d'ensenyament. I qui pagava en aquell moment als professors de català? Òmnium Cultural.
Així és com vaig entrar en contacte amb Òmnium, contacte que s'ha mantingut i crescut durant tots aquests anys, gairebé 50, fent de jurat del Premi Baldiri Reixach, impartint classes de reciclatge a mestres i professors i participant en tot allò que se'm demanava.
Quan a Sant Cugat es va obrir una seu territorial d'Òmnium se'm va proposar de fer-me càrrec d'un premi de narrativa que es volia instaurar entre els alumnes de secundària, a la qual cosa vaig accedir-hi sense pensar-m'ho ni un moment. Ara el Premi ja ha arribat a la seva 11a edició. I així, sense adonar-me'n, m'hi vaig tornar a trobar implicada de ple. De secretària de la seu amb el Xavier Escura com a president, de vice-presidenta amb Joan Franquesa i aquests últims quatre anys com a presidenta de l'entitat.
I ara que és el moment d'un relleu, del tot necessari, ja que deixo la presidència, voldria fer balanç d'allò que Òmnium ha significat. Òmnium va néixer per defensar la llengua, la cultura i el país des d'un vessant cultural - que no ha abandonat mai- en uns moments de dictadura, però des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 la junta i els socis de l'entitat van creure que no n'hi havia prou amb el que s'estava fent i per aquest motiu van encapçalar la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 que amb el lema "Som una Nació, nosaltres decidim" va aplegar més d'un milió de persones. Vet aquí el canvi! Ara som una entitat cultural, però també tenim un vessant polític. Això és el que demanava el soci i això és el que ha fet l'entitat.
I des de Sant Cugat sempre hem mantingut les dos vessants, ja que ens hem adonat que per salvar la llengua, cal primer salvar el país. El meu compromís amb Òmnium ha estat el meu compromís amb Catalunya i ara, encara que deixi la presidència de l'entitat, estigueu-ne segurs, continuaré...